Un debat massa agre a TV3
BarcelonaEn el debat dels candidats catalans a TV3, el joc inicial de les preguntes entre els diferents representants era una bona idea per intentar aportar una dinàmica innovadora al format, però l’execució va resultar fallida. I per una raó: els polítics s’han convertit en interlocutors programats per llançar el seu missatge i incapaços d’adaptar-se a propostes diferents de diàleg i participació. Els candidats llançaven mítings abans de fer la pregunta, perdent-se la intensitat del joc i la força de l’interrogant. I a l’hora de contestar esquivaven la resposta que se’ls demanava o fins i tot es limitaven a fer un nou míting repetitiu. I el problema és com els candidats han normalitzat aquesta manera de procedir sense ser capaços de veure que són aquestes estratègies comunicatives les que els distancien de l’electorat. Nogueras, negant-se a fer la pregunta al candidat de Vox, li va regalar un minut de discurs fàcil a la ultradreta, i Rufián repartint revistes amb un truc que ja li havíem vist i Batet deixant anar un discurs memoritzat van ser decebedors.
Hi va haver alguns instants desconcertants, com Aina Vidal interpel·lant Míriam Nogueras dient-li “carinyo” o Rufián advertint que anava a fer propostes i que això “es muy loco”.
Tensió entre Oltra i Botran
La rebel·lió del candidat de la CUP contra les normes del debat i les instruccions d’Ariadna Oltra va marcar un dels moments més tensos de la nit. La moderadora va ser implacable en una situació en què transigir hauria estat l’opció ràpida i còmoda. Oltra va fer respectar les normes que els partits polítics havien pactat i acceptat. I al final, malgrat l’intent de motí d’Albert Botran per parlar del que ell volia quan no tocava, el candidat de la CUP va acabar parlant d’economia en el bloc d’economia i va tenir temps, després, de parlar de llengua, com Oltra li havia promès que passaria. La CUP va fer de la CUP i Oltra va fer la seva feina.
Controlar un debat entre vuit candidats era molt difícil. La gestió del temps va semblar que incomodava tothom i que el cronòmetre anava en contra de l’exercici dialèctic en comptes de fer-lo més ordenat. Quan cal recordar tantes vegades l’estructura i la normativa del debat és que alguna cosa falla. En massa ocasions l’enfrontament entre candidats va resultar agre i confús. La discussió sovint quedava encallada i el debat no semblava avançar. El problema de les interrupcions, trepitjar els torns de paraula i els laments per tenir l’oportunitat de parlar i demanar respecte acabaven convertint-se en una lletania que a l’espectador se li feia molt feixuga.
El realitzador semblava que era qui s’ho passava millor buscant els plans de reacció a la frustració d’alguns instants. Si tenim en compte que els espectadors ja comencen a acumular unes quantes hores de debat en diferents cadenes, aquest, que era en clau catalana, no va resultar ni gaire aclaridor ni gaire amè.
