Hipercor, ser de raça, la birra i el vinagre
BarcelonaQuan escric aquestes línies portem set dies de campanya i una de les coses que més m’han alegrat és saber, gràcies a l’ARA, que en Collboni algun cop “ha tornat un plat amb reducció de vinagre de Mòdena”. Adoro que l’hagi tornat, per fals. Cap plat de cap menú que ens puguin posar a Barcelona porta vinagre de Mòdena. Si en mireu els ingredients, de les falses ampolles, veureu que duen caramel líquid! Si volguéssim pagar el preu d’un plat amb veritable vinagre de Mòdena hauríem d’entregar un maletí amb tants bitllets com una indemnització al Florentino. Sense deixar la gastronomia, també m’ha fet il·lusió veure un cartell de les Joventuts d’Esquerra que deia: “Fem una birra amb l’Ernest Maragall”. El local triat era l’Ovella Negra, que no sé si a hores d’ara és un local boomer, moderníssim, les dues coses alhora o si està a punt de capgirar-se. M’encanta saber que els seients de l’Ovella Negra, ara també tenen una miqueta d’ADN Maragall (com en deuen tenir de tots nosaltres). Hi havia anat, ell, abans? En tot cas, voldria aclarir amb els joves d’Esquerra si el seu alcaldable en diu o no en diu birra. Espero que no, sincerament. Ni birriqui.
Una cosa és el vinagre, una cosa és la birra i una altra cosa —anem a en García Page— és un didalet d’herbes. L’home va parlar, en un míting, de la vida sexual del seu fill i la seva filla, com si fos a la marisqueria, xuclant caparrons de gamba, en aquella hora en què els cambrers drets, amb el tovalló al braç, et miren amb pena i son. A García Page li sembla —i així ho va dir— que el fill ha tingut relacions perquè “és de raça”, però la filla li sembla que no. “Li dic: ‘Tu estudies medicina, però les pràctiques les fa el teu germà’”. Esclar que sí, Antònia. Les filles no s’alliten. Només els fills.
La metàfora del PP
Pedro Rollán, vicesecretari de coordinació autonòmica i local del PP, guanya el premi a la capoeira de la setmana. Com saben, amb la capoeira fas un saltiró i aconsegueixes fotre cop de peu al d'aquí i al d'allà, en un gràcil moviment coordinat. En Rollán tenia una missió: ETA. Parlava de la llei de l’habitatge. Retinguin la dada, que no és sobrera: llei de l’habitatge. Va dir: “Els fonaments d’aquesta llei se sustenten sobre les cendres del centre comercial Hipercor”. Per cometre una frase així s’han de tenir unes turmes com les d’un saltamartí Platycleis affinis, que és l’espècie que té els testicles més grossos del regne animal. Si la llei de l’habitatge és ETA, el fricandó, el canvi climàtic, la ruptura de Shakira i els cabirols que se’ns mengen la collita són ETA. I vostès també.
Laura Borràs guanya el premi a la paràbola més inspirada i bella de la setmana. Va culpar Esquerra dels retards de Rodalies dient això: “El tren que porta més retard és el que té la parada a l’estació... de la independència”. Oh, sí, poètica paràbola que podríem escriure en una tassa de te o, si ho preferiu, en un got de birra o en una ampolleta de fals vinagre de Mòdena, per no dir en un didalet.
