Política 27/08/2021

Clara Serra: "Feminisme també és defensar que les dones no han de ser sempre bones"

5 min
L'exdiputada autonòmica de Podem i Més Madrid, Clara Serra

MadridAviat farà dos anys que Clara Serra Sánchez (Madrid, 1982) va abandonar l’Assemblea de Madrid, on havia sigut diputada de Podem primer i de Més Madrid després. Ara és investigadora de la UB i ha coordinat el llibre Alianzas rebeldes. Un feminismo más allá de la identidad. (Edicions Bellaterra, 2021).

¿Quins són els perills del feminisme identitari?

Els últims anys hem assistit a un auge de l’identitarisme i no només al feminisme. Podríem dir que forma part del sentit comú considerar que cada lluita social (l’antiracisme, el feminisme, el moviment LGTB, el moviment trans, etc.) té un subjecte al qual la lluita li pertany, i que no és pròpia d'altres subjectes. Ni tan sols se’ls espera. Les víctimes de les desigualtats han de formar part de les lluites polítiques i tenir veu. En el debat sobre la prostitució, per exemple, les treballadores sexuals estan absents i això és problemàtic en termes democràtics. Ara bé, una cosa és combatre aquesta exclusió i una altra que només elles estiguin legitimades per parlar de la qüestió. Aquesta és una deriva identitària que debilita i empetiteix les possibilitats dels moviments d’implicar-nos a tots i transformar la societat.

¿Aquest és l’impediment per aconseguir el que anomena un "feminisme del 99%"?

Justament. Construir murs infranquejables entre uns i altres, emfasitzar les diferències en lloc de pretendre sumar a tothom, és un triomf del poder. No hi ha res que deixi més tranquils els vells líders de l’esquerra que considerar que el feminisme és un assumpte parcial al qual només es dediquen les dones i que la política amb majúscules és cosa d’homes. Perquè el feminisme sigui política amb majúscules ha de deixar de ser només una lluita de les dones. Cal escollir: o el feminisme del 50% o el feminisme del 99%.

Per què no s’ha de negar que hi hagi dones que posin denúncies falses, tal com critica Vox?

Convertir les víctimes en subjecte polític va acompanyat de sacralitzar-les i santificar-les: sempre són bones i tenen la veritat. En la cultura patriarcal les dones han estat definides com malvades, falses i mentideres i això és el que intenta dir Vox, que les dones que denuncien les seves parelles sempre menteixen o gairebé sempre. Davant d'aquesta acusació falsa, crec que el feminisme no ha de caure en el parany de posar-se a negar la possibilitat que existeixin algunes denúncies falses en els delictes que denuncien les dones. ¿Per què no hi hauria d’haver denúncies falses si existeixen en tots els delictes? En una societat patriarcal els homes tenen el dret a ser individus diferenciats, mentre que les dones són un conjunt d’idèntiques. El que desactiva Vox és defensar el nostre dret a ser protegides de la violència sense que hàgim de demostrar la nostra excel·lència, santedat i virtut. Feminisme també és acceptar que les dones no han de ser sempre bones.

¿Com ha de seduir el feminisme per atraure més adeptes?

Tota política que vulgui ser revolucionària ha de fer dos moviments alhora: d’una banda, ampliar la seva capacitat per arribar a tothom. De l’altra, dotar de contingut la lluita i densificar-la ideològicament. Al feminisme hi ha de cabre tothom, però no pot cabre-hi qualsevol projecte polític. Quan fins i tot la dreta vol abanderar-lo és quan esdevé més important saber quin feminisme és el que l’esquerra vol defensar, en què consisteix un feminisme transformador.

Ha fet xerrades amb Mónica Oltra, dirigents de BComú i pròximament a l'escola d'estiu de la CUP. ¿Amb quin objectiu?

Hi ha una absència preocupant de debat ideològic a l’esquerra. Els líders dels nous partits no sempre han entès que existeix un feminisme possible alternatiu al del PSOE i, per tant, es tracta d’imaginar polítiques fora dels marcs abolicionistes, donistes i a vegades punitius i paternalistes. En el context català, les formacions d’esquerres tenen un projecte més pròxim al feminisme pro drets, al moviment LGTB i a l’anticapitalisme.

Juntament amb el feminisme, ¿l’ecologisme és una altra lluita que pot aglutinar una gran part de la societat?

Crec que l’ecologisme serà una lluita clau, i espero que així sigui, perquè necessitem una mobilització de la majoria de la societat perquè els governs prenguin decisions dràstiques i determinades. Avui dia l’ecologisme és una etiqueta, un segell de legitimitat que els partits d’esquerres sembla que es poden posar sense assumir compromisos concrets. Serveixi com a exemple els continus discursos sobre la greu situació del planeta i la greu crisi mediambiental que tenim davant mentre els partits acorden l’ampliació de l’aeroport del Prat. L’ecologisme incorpora elements transformadors: d’una banda, no pot no ser anticapitalista, i de l’altra, té menys perills que altres moviments de caure en disputes absurdes sobre qui pot defensar-lo o no.

¿La va sorprendre la victòria d’Ayuso? ¿Què ha fet malament l’esquerra a Madrid?

Què no hem fet malament. El panorama és bastant desil·lusionant per una gran part de la ciutadania després d’anys d’escissions i lluites. M’hi incloc perquè també soc part d’aquest fracàs. L’autocrítica és nul·la perquè hi ha molta gent que té molt a guanyar i perdre, que necessita relats justificatius. En algun moment haurem de seure a fer una crítica col·lectiva. Però el problema és que l’esquerra no té projecte i Ayuso sí. La feminista Wendy Brown diu que el que ha fet més mal les últimes dècades és haver cedit la llibertat a la dreta. Cal recuperar una idea de llibertat que representi un projecte alternatiu al neoliberalisme.

¿Es planteja tornar a la política institucional?

Vaig deixar-la perquè ja no em creia el projecte. Mai he volgut fer de la política institucional una professió ni la meva carrera, jo era professora de filosofia abans d'arribar a Podem i tant la docència com la investigació m'agraden molt. Ara valoro molt tornar a tenir temps per llegir, pensar, escriure i fer feminisme des de fora. Si algun dia hi torno, serà perquè em crec un projecte i és possible no repetir molts dels errors dels últims anys.

“Espero que a l’espai del canvi li vagi bé en aquestes eleccions [10-N del 2019] i, sobretot, que sapiguem com fer-lo més fort i més gran”, va dir en la seva carta de dimissió.

Després de patir un Podem verticalista, a Més Madrid estàvem edificant el mateix. Hi havia una mena de xala a Podem, profundament masculina, amb donar lliçons a qui defensava organitzacions democràtiques, com si aquest ideal fos ingenu i la realpolitik fos assumir que les eleccions es guanyen amb lideratges forts. Amb aquesta actitud es defensava que els partits no tenen per què assemblar-se a la societat o al país. I així és com Podem, mentre deia defensar un país republicà i plurinacional, va muntar una monarquia madrilenya. La meva dimissió de Més Madrid té a veure amb el fet que s’estava muntant una altra monarquia igual de vertical i antidemocràtica que l’anterior, i volia competir contra companys d’altres territoris com En Comú Podem amb llistes fetes des de Madrid.

¿Té esperança en el projecte de Yolanda Díaz?

Efectivament, fer més fort l’espai del canvi té a veure amb construir aliances amb partits existents i que han sobreviscut a grans lideratges. Yolanda Díaz és la millor ministra de l’esquerra i crec que sap que l’enfortiment de l’espai passa per donar pes als territoris i construir un projecte confederal amb tots els partits possibles. Ara bé, seria equivocat pensar que els errors d'aquests anys, que entre altres coses han portat al buidatge de Podem, a dinàmiques d'expulsió de gent, a escissions doloroses i derrotes polítiques importants com la pèrdua de l'Ajuntament de Madrid, les solucionarà un nou líder, sigui Yolanda Díaz o qui sigui. Hi haurem de posar-hi remei entre totes i tots.

stats