Filosofia política del subscriptor
BarcelonaCau el sol de s’horabaixa a la Model i alegria, que és el que irradia la gent que omple els actes de la Biennal de Pensament d’aquesta setmana tan estival que ha quedat a Barcelona. Fan pensar que hi ha d’haver alguna relació entre un clima que permeti reunir-se una tarda d’octubre a la fresca per conversar amb els veïns i el fet que la democràcia naixés al Mediterrani. I alegre està la periodista Txell Bonet, que presenta la sessió i explica que enguany s’ha prescindit dels streamings per apostar per la presencialitat. La fa especialment contenta que hi hagi adolescents a primera fila i avis a la segona: s’han reunit per escoltar la directora del diari ARA, Esther Vera; l’historiador Josep Maria Muñoz i Jordi Muñoz, director del Centre d’Estudis d’Opinió, moderats pel periodista Adrián Crespo. El tema té forma de pregunta: com fer democràtica l’opinió pública?
La resposta és pagant la subscripció a un diari. És el consens final al qual arriben els ponents, cadascun pel seu camí. Jordi Muñoz, el primer a intervenir, parla tal com ha escrit durant anys a les pàgines d’aquest diari que esteu llegint: raonable, prudent, apuntalant les idees amb dades demoscòpiques i conceptes acadèmics. El politòleg diu que “Twitter no és la realitat, però la influencia”. Explica que les xarxes són problemàtiques perquè només hi intervenen els membres d’un subgrup dins d’un subgrup, però alhora es rebel·la contra la nostàlgia: quan la informació i la política estaven controlades per poques mans, l’opinió pública no era millor que ara.
Josep Maria Muñoz sí que es declara nostàlgic i, després de citar profusament Umberto Eco, directament apocalíptic. Muñoz, que va treballar durant set anys al gabinet de Pasqual Maragall, diu que no té xarxes i hi està en contra. Enyora un temps en què la societat escoltava més els historiadors com ell mateix i llegia els diaris com una religió, i cita Tony Judt: “Avui el que és autènticament revolucionari és ser socialdemòcrata”. Com que “avui ens falta espessor”, llança una idea: mitjans de titularitat pública.
La directora de l'ARA (que detecta el cronista i li envia un whatsapp: “feel free”) és un personatge d’Aaron Sorkin, el guionista d’El ala oeste de la Casa Blanca. Quixotesca i dura, Vera diu que no li importa que els diaris siguin menys influents perquè ella no entén el periodisme en termes de posar i treure governs, sinó d’observació de la realitat i servei públic. Els diaris són imprescindibles perquè “l’opinió pública necessita intermediació”: fer baixar a terra temes complexos i un bon fact checking. En una visió optimista i autocrítica, Vera creu que el problema dels diaris és que des de la Transició han estat tan connivents amb el poder que han perdut la credibilitat, i a sobre no s’han sabut adaptar als canvis tecnològics. La contrapartida és que, si es fan les coses bé, la gent i la democràcia respondran.
Hi ha futur?
La cosa s'acaba preguntant qui ho pagarà, tot això. Muñoz diu que la gràcia és que el subscriptor de diari no només paga per llegir, sinó perquè aquella informació de qualitat existeixi. Una noia del públic pregunta com s’ho faran els joves precaris per pagar. Vera respon que els joves paguen Netflix i Spotify: la qüestió no és el preu de la informació, sinó el valor que li donem. S’ha fet fosc i el pati de l’antiga presó s’ha anat omplint de futurs subscriptors de diari.
