Eleccions municipals
Política 15/03/2023

Elisenda Alamany: "Qui fixi una data per a la independència ens està enganyant"

Número dos d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona

5 min
Elisenda Alamany

BarcelonaVa ser la número dos de la candidatura d'Ernest Maragall (ERC) a Barcelona el 2019 i ara tornarà a ser-ho. Elisenda Alamany explica al llibre La política que vindrà com i per què va entrar en política i com i per què va decidir deixar els comuns, després d'haver estat portaveu del grup parlamentari Catalunya en Comú Podem. I reflexiona sobre el moment polític que viu ara Catalunya. Rep l'ARA abans de la confirmació que tornarà a fer tàndem amb Maragall.

Després de reflexionar tant sobre la política catalana, quatre anys més a la política municipal, la de picar molta pedra?

— La política municipal em fascina. Tinc clar que vull continuar treballant per Barcelona. És el temps de les ciutats. I aquí és on tenim la força per marcar l'agenda.

Una de les idees del llibre és la de girar full al Procés. Com ha de ser aquesta Catalunya del post-Procés?

— L'hem de fer a partir de noves identitats que aconsegueixin mobilitzar una majoria social molt àmplia i seduir-la cap a la construcció d’un país nou. El Procés va començar amb un lema que em semblava molt bonic, que era Un país nou, que volia dir construir des de tots els fronts possibles un nou imaginari. I això lligava amb el que havia viscut la meva generació, que havia vist totes les seves expectatives trepitjades. Però d’aquell lema es va passar a dir que era un procés només per decidir si volíem viure en un país independent o no.

L’error ha sigut deixar l’eix social de banda?

— El Procés se sosté perquè té al darrere una crisi social, política, econòmica i democràtica i uns interrogants que encara estan pendents de resoldre. I la pròxima etapa hi haurà de respondre. S’haurà de concentrar en una agenda de resposta política renovada, com la renda bàsica universal, posar les polítiques del temps al centre...

I això vol dir nous partits?

— Molta gent ha pensat que ens podíem conformar a crear nous partits o a posar persones noves a les institucions i que això de manera automàtica ja renovaria la política. I és un error, cal un compromís de renovar les maneres de fer, de l’agenda de les respostes. I això ho poden fer els partits actuals. Ja hem vist, de fet, que la creació de partits nous, com Ciutadans o els comuns, no implica una renovació de la política per se.

Deies que quan deixes comuns i et sumes al projecte d’ERC a Barcelona no és canvi d’idees sinó de "vehicle".

— En les entrevistes del 2017 defensava el mateix que ara. He canviat el vehicle per continuar defensat el que penso, ara ho faig dins d’ERC, però conscient que encara hi ha preguntes que s’arrosseguen des de fa una dècada i continuen sense resposta. Ens hem adonat que durant molt de temps vam posar una olla de pressió sota la taula i, quan ha passat tot aquest Procés, l’olla continua bullint i hem de treure'n la tapa i dir què fem amb tot això. Els que som independentistes haurem de treballar per a una nova etapa després que el processisme, que ha pecat de tancament i d'excessiu simbolisme, hagi rebregat l’etiqueta del que vol dir ser independentista.

Ja no tenim pressa?

— Sí que en tinc, i tant, per solucionar reptes no solucionats. La idea hegemònica de l’independentisme ha sigut molt abstracta durant molt de temps. No podem demanar un xec en blanc. Ara ens hem de dedicar a construir, en això tenim pressa, però no en fixar una data que ho hagi de canviar tot d'avui per demà. Qui la fixi ens està enganyant. La construcció d'un país nou no es pot fer d'avui per demà.

Al llibre dius que "és curiós que una independentista de pedra picada com jo acabi sent portaveu dels comuns".

— Per a mi el procés que s’obria anava lligat als entrebancs que ha tingut la meva generació i la voluntat de fer reset i de trencar amb l'hegemonia convergent. Soc independentista no només per dir sí a un referèndum, sinó també per obrir debats constituents. Crec que els diagnòstics que fan els comuns en el primer moment són encertats, però que es van anar tancant en termes sobiranistes i de l'esquerra fins a situar-se quasi en una cantonada i deixar de ser útils.

El punt d'inflexió és el posicionament amb l'1-O?

— No només. Hi ha una sèrie de pràctiques i de tornar als tics de l'esquerra més tradicional que els fan un vehicle cada cop més petit i menys útil. Crec que no em vaig equivocar d'entrada amb el projecte que volíem construir, però la posició que van tenir amb l’1-O no és desacomplexada. Haurien d'haver participat en el procés de mobilització ciutadana. I el que fan és arraconar-se cada cop més.

Dius que alguns companys de partit criticaven tenir una portaveu com tu, que fos independentista. I que alguns també et trobaven massa pija.

— El tema de l'estètica em sembla crucial en política, no és frívol. L'estètica té la capacitat de crear adhesió als teus valors. És impossible construir un nou subjecte polític amb l'estètica d'un partit dels 90. Segons alguns, segurament, jo comprava massa a les grans superfícies comercials, que és el que fa la gran majoria de la gent. Em sembla que estàs molt desconnectat si no entens que els obrers d'avui treballen en oficines amb aire condicionat.

La campanya de les municipals es perfila com una confrontació entre els models de Trias i Colau.

— El 2015 Barcelona no va revalidar Trias i el 2019 no va revalidar Colau. No ens podem conformar amb governs de reacció l’un a l'altre, seria un error. Estic convençuda que es pot obrir Barcelona i que sigui un referent internacional i que això no està renyit amb protegir l'estil de vida de la gent d'aquí. I ara les opcions que hi ha sobre la taula sembla que em facin triar entre vendre'ns Barcelona o tancar-la, que és el que veig moltes vegades en els posicionaments dels comuns.

Tancar-la?

— Tancar-la, sempre amb posicions dogmàtiques i prejudicis sobre certs sectors. Quan governes una ciutat com Barcelona has de tenir una actitud molt més oberta.

Defenses que hi ha gent que ve de l'activisme i que, un cop fa el salt a les institucions, no ha sabut fer el pas. És el cas del govern de Colau?

— Sí, exactament. En la nova política no n'hi ha prou amb persones noves. Cal una agenda renovada i el govern tenia molt bones intencions i diagnòstics i molt pocs resultats en temes com l'energètica pública, la funerària, el dentista municipal i fins i tot amb les superilles... Haver sigut activista no és excusa per fer les coses pitjor.

També dius que hi ha temes que a l'esquerra li resulten incòmodes i els intenta evitar i que això deixa el camp lliure al discurs de la dreta. L'exemple seria el problema de la seguretat a Barcelona?

— Sí, descartant el problema abans de comprendre'l i presentant estadístiques abans d'assumir que la seguretat és un tema que preocupa i que no pot ser un tabú ni se'l pot menystenir. T’has d'arromangar i proposar solucions. La superioritat moral és una de les coses que més em preocupa de l'esquerra tradicional.

stats