HISTÒRIA DE L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA

La formigueta independentista treu el cap cinc dècades després

Les arrels de la CUP, que ara ha aconseguit ser clau al Parlament, vénen de lluny

“¿Una competència per a ERC?” Així es titulava una anàlisi periodística posterior a les municipals del 2007, una de les primeres referències de la CUP a la premsa. En aquells comicis va assolir 20 regidors i va superar el partit de Josep-Lluís Carod-Rovira en ciutats com Berga i Vilafranca del Penedès. També hi van empatar a Vic o Vilanova i la Geltrú. La lectura de molts analistes era que el creixement de la CUP responia a un vot de càstig als republicans pel tripartit. El cert, però, és que la llavor feia molt que estava plantada i que el fruit seria força més que una flor d’estiu.

L’embrió ideològic va sorgir el 1969, amb una escissió per l’esquerra del Front Nacional de Catalunya que esdevindria el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Entre els seus mèrits hi ha la gènesi de l’ideari del que seria el moviment de l’Esquerra Independentista (EI) -la defensa d’uns Països Catalans independents i anticapitalistes-, la praxi -desobediència al carrer i participació en eleccions municipals, tot i que va entrar en coalicions nacionals com el BEAN, de Lluís Maria Xirinacs- i fins i tot la bandera -l’estelada socialista, amb l’estel roig.

La incidència nacional del PSAN va ser molt relativa, però en alguns municipis van vèncer candidatures plurals amb un ideari similar, com la CUPA a Arbúcies o UM9 a Sant Pere de Ribes -el nom de CUP, de fet, no era patrimoni de ningú i algunes llistes van utilitzar-lo en els primers comicis democràtics, a Sabadell o Argentona-. Per això, l’organització referent de l’EI de l’època, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), va optar per organitzar els edils afins a través de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI) per articular el moviment a nivell nacional. Una estratègia que es va fer coherent amb una aposta per reforçar el front local i consolidar la marca CUP, que l’MDT va registrar el 1991, i obrint la porta a presentar-se a les eleccions catalanes del 1992.

L’etapa més dura

Malgrat tot, l’etapa més dura de l’EI va arribar quan semblava que començava a enlairar-se. Les escissions, les fugues a ERC -que acabava de virar a l’independentisme- i sobretot la repressió orquestrada pel jutge Baltasar Garzón pels volts dels Jocs Olímpics del 1992 -amb nombroses denúncies de tortures- van deixar tocat el moviment. L’EI es va fragmentar en diverses organitzacions, va nodrir-se sobretot de gent jove i va recloure’s en ateneus i casals -uns espais que acabarien actuant de seus socials del moviment.

El tombant de segle va suposar un renaixement. L’espai fragmentat de l’EI va acordar reconèixer la CUP com a front municipalista conjunt i va tornar a treballar per rellançar-la, fins al punt que el 2005 ja va suplir definitivament l’AMEI com a espai de coordinació local i es va dotar per primer cop d’estructura nacional. Dos anys més tard ja saltava als mitjans amb la seva vintena de regidors, que es convertien en un centenar el 2011, i menjaven així encara més espai a ERC. Fa uns mesos, però, demostrava que la seva capacitat d’arrelament municipal responia a raons molt més profundes que la feblesa conjuntural dels republicans, ja que va assolir 400 regidors en un moment de fortalesa d’ERC.

El salt al Parlament, per un vot

La rellevància de la CUP va obrir aviat el debat sobre si s’havia de limitar a l’àmbit municipal. De fet, el 2004 es va presentar a les eleccions europees amb un resultat curt -un 0,29% de vots a Catalunya- i el 2009 ja va debatre si feia el salt al Parlament o no, una qüestió que la tensionava. La decisió va ser que no, però el 2012 va tornar-se a plantejar i, per un marge mínim -un sol vot-, la CUP va decidir preparar-se per a les següents eleccions catalanes. Ara ja ha agafat vida pròpia i molta més rellevància que qualsevol altra organització de l’EI, i pocs qüestionen el paper al Parlament, tot i la responsabilitat i el rol central que ara ha d’assumir amb deu diputats. Manté, però, la ideologia -independència, socialisme, Països Catalans-, la praxi -assemblearisme i desobediència-, l’estratègia -construir la unitat popular des de baix- i l’essència de formigues zapatistes que avancen lentes perquè van lluny.

De la clandestinitat als municipis, dels plens locals al Parlament

El març del 1969 es va constituir el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) arran d’una escissió del Front Nacional de Catalunya que havia tingut lloc l’any anterior. El nou partit va posar les bases del moviment de l’esquerra independentista (EI) i el seu ideari independentista i socialista.

Les primeres eleccions municipals van atorgar al PSAN 18 regidors a Catalunya i 14 al País Valencià, però sobretot van permetre l’èxit de candidatures afins en municipis com Arbúcies o Sant Pere de Ribes que ara es consideren referents.

A finals del 1986 es va constituir l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista, per coordinar els regidors i alcaldes de l’EI que s’havien presentat per llistes diverses i per articular el moviment a nivell nacional. Més tard, el seu rol l’acabaria exercint la CUP.

Després d’anys de fragmentació i poca activitat fruit de la repressió, el Procés de Vinaròs va intentar unificar de nou l’EI. Les diverses organitzacions van acceptar la referencialitat de la CUP en l’àmbit local i van treballar per reforçar-la.

La CUP es va presentar a les eleccions europees del 2004 amb mals resultats. El 2009 es va plantejar anar a les catalanes i una dividida assemblea va optar per no fer-ho.

L’Assemblea de la CUP va decidir el març del 2012 per un sol vot preparar-se per fer el salt al Parlament, una decisió que es ratificaria a l’octubre amb el 77% dels vots. La formació obtindria tres diputats.

Més continguts de