01/11/2017

Francesc Macià, jutjat a l’exili

3 min
Francesc Macià, jutjat a l’exili

Director adjuntEl president Puigdemont, destituït per l’Estat i acusat per la justícia de rebel·lió, ha marxat de Catalunya i, de moment, s’ha establert a Brussel·les. No ha deixat clar en quines condicions està disposat a retornar i no ha demanat asil, però pensa defensar-se contra una possible demanda d’extradició. Des de l’estranger, té la intenció de mantenir simbòlicament la legitimitat del càrrec. Aquest assaig d’exili ha estat comparat amb el de Tarradellas, que durant dècades, amb la dictadura de Franco, va mantenir-se a França com a president de Catalunya. Però hi ha un altre precedent amb algun paral·lelisme. Francesc Macià, en el seu cas abans de ser president, també es va exiliar i va ser objecte de judici a França.

Aquell va ser el seu llançament com a figura internacional i com a mite nacional. La diferència substancial respecte dels casos de Tarradellas i Macià és que a l’Espanya del seu temps hi havia dictadures, mentre que Puigdemont s’enfronta a una democràcia. Ho té, doncs, més difícil per aconseguir simpaties.

Mite vivent

El 1923, amb 64 anys, arran de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, el polític independentista, líder d’Estat Català i exmilitar espanyol va emprendre el camí d’un exili del qual acabaria tornant en olor de multituds, convertit en mite vivent i guanyant inesperadament les eleccions del 12 d’abril del 1931. Què li va passar en aquell exili? Moltes coses, i tot amb l’objectiu de fer caure el règim. Després d’intentar coordinar-se amb altres forces d’oposició a l’Estat, va tirar pel dret amb un frustrat intent d’invasió de Catalunya que ell entenia com un gest de dignitat i que havia de provocar un alçament popular. Traït per Riciotti Garibaldi, fals antifeixista agent de Mussolini, per a aquella operació militar, coneguda com el complot de Prats de Molló, havia demanat diners tant als catalans d’Amèrica (amb poc èxit) com al jove i revolucionari país dels soviets, on va viatjar secretament la tardor del 1925. Va ser una autèntica pèrdua de temps.

En tot cas, l’intent fallit de Prats de Molló li va comportar un vistós judici a París que es va convertir en un fenomenal acte de propaganda. No en va, Macià era un quixotesc lluitador contra la dictadura espanyola: elegant en el vestir, cabells blancs, seriós, mirada honesta. Reclòs a la presó de La Santé, la vista es va celebrar els dies 20, 21 i 22 de gener del 1927, amb divuit persones al banc dels acusats i totes les mirades posades en Macià: el polític català va aconseguir atraure grans simpaties mediàtiques, per a ell i per a la causa de Catalunya, i es va convertir en una mena de “cavaller de l’ideal”, com el va definir la poetessa Anna Brancovan.

El seu advocat va ser Henri Torrès, prestigiós lletrat francès conegut per la seva oratòria, antic militant comunista i fill d’un jueu lluitador pels drets humans. Tot just començar la vista, el president del tribunal ja va adreçar-se a Macià amb respecte: “No heu estat mai processat. Les referències que tenim sobre vós us són favorables”.

Abans, davant el jutge instructor, Macià havia reconegut i justificat la seva acció militar: “Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb evidència que tot intent de concòrdia és inútil [...]. Volem una Catalunya independent dintre del concert dels pobles lliures; un estat democràtic, pacífic, republicà al costat d’aquesta França que estimem i per la qual dotze mil catalans van morir a Verdun. Volem destruir la monarquia espanyola, sempre enemiga de França, tal com ha demostrat una vegada més amb la seva neutralitat hipòcritament hostil durant la Gran Guerra. La nostra paradoxa és veure’ns avui presoners d’aquesta França que és germana espiritual nostra i per a la qual voldríem esdevenir una mena de Bèlgica pirinenca que, un dia, podria prevenir-la contra les intrigues i amenaces d’un feixisme espanyol”.

“Un poble que ha estat lliure”

Ja durant el judici, a l’inici de la sessió, Macià va demanar fer una declaració de principis “en nom de tots els meus companys inculpats”. “Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho [...]. Volem una Catalunya lliure de disposar dels seus propis destins, que no impliquen un nacionalisme retrògrad, ni un esperit exclusivista local [...]. Volem la nostra independència nacional, però no dintre de l’esperit agressiu i d’odi que sempre ens han atribuït els encegats governs espanyols”.

“Estimeu molt França?”, li va demanar llavors el president del tribunal. “Molt!”, va respondre Macià. I si el judici va començar bé, també va acabar bé. Al final, tant Macià com Garibaldi van ser condemnats simbòlicament a dos mesos de presó, a pagar 100 francs i a l’expulsió del territori francès. Macià es va establir a Brussel·les, des d’on, amb passaport d’apàtrida, marxaria a fer un tour per Amèrica per continuar, indefallent, la lluita.