Franco: per què el dictador divideix encara la política espanyola?

Dossier 50 anys de la mort de Franco: el preu d'un passat impune 5 articles

• Franco, tendència entre els joves: el preu d’un passat impune
• Franco: per què el dictador divideix encara la política espanyola?
• La riquesa a Catalunya i Espanya, cinquanta anys després de Franco

  

• El postfranquisme: com ens vam repensar
• "El gruer va cridar «ha mort el fill de puta»": com van viure la defunció de Franco deu personalitats

MadridQuan Pedro Sánchez va anunciar que el 2025 organitzaria una sèrie d’actes institucionals per commemorar els cinquanta anys de "llibertat", la reacció de l’oposició va ser irada. "Poden desenterrar Franco 100 vegades i poden actuar com a nostàlgics de l’enfrontament entre espanyols, però això no evitarà que la resta vulguem construir un futur junts [...]. Quina mandra", va dir el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i l’extrema dreta de Vox va anar més enllà, va acusar el govern d’"imposar una visió única" sobre el franquisme i va afegir que es pot parlar "bé o malament" del dictador.

Aquest episodi és un exemple paradigmàtic de com, mig segle després, la figura de Franco és un element divisiu de la política espanyola. No hi ha consens sobre la memòria històrica entre la dreta i l’esquerra i, és més, hi ha un nou enaltiment del franquisme que està quallant en les capes més joves de la societat. L’exemple més clar és el discurs del diputat de Vox Manuel Mariscal, de 33 anys, a dalt del faristol del Congrés: "I gràcies a les xarxes socials molts joves estan descobrint que l’etapa posterior a la Guerra Civil no va ser una etapa fosca com ens ven el govern, sinó de reconstrucció, de progrés i reconciliació".

Però, per què és així? Sobretot per la manca de polítiques de memòria històrica. És una conclusió a la qual arriben tots els experts consultats per aquest diari. Les polítiques de memòria, tal com remarca la sociòloga Marta Rovira, van arribar a l'Estat "molt tard i malament", cap als anys 2000, cosa que va impedir que les víctimes de la dictadura participessin en el procés. Jordi Guixé, historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries, hi afegeix que qui va dedicar més esforços a fer aquest tipus de polítiques va ser el mateix Franco durant el règim. Posa un exemple concret, el del lema propagandístic dels "25 anys de pau", que es va idear des de la dictadura el 1964 per contrarestar els efectes de la repressió. Tot això, diu Guixé, va calant i passa de generació en generació i afecta la "moral" de les persones, tenint en compte el suport de l’Església al moviment nacionalcatòlic.

Nico Sesma, autor del llibre Ni una, ni gran ni lliure: la dictadura franquista (1939-1977), considera "greu" que encara avui no hi hagi una "condemna de base" del règim dictatorial. Caldria que hi fos, afirma, només per "posicionament democràtic". "Es pot discutir sobre el que va passar durant la guerra, però de la dictadura hi hauria d’haver una condemna de partida", deixa clar, "només per posicionament democràtic", repeteix.

El revisionisme històric, fenomen global

El posicionament de la dreta té a veure amb el paper històric a la dictadura. El PP, successor d’Aliança Popular, mai ha volgut condemnar el règim, remarca Rovira, i això ha format part de la seva cultura política. Amb els anys, no s’ha suavitzat el seu discurs, sinó al contrari: la competència amb l’extrema dreta de Vox ha tingut efectes. Nico Sesma explica que dins la guerra cultural que fa l'extrema dreta a escala global hi ha també el flanc de la memòria històrica. "El revisionisme històric forma part dels corrents globals", afirma, a més de posar l'exemple de França, on l'extrema dreta utilitza el mateix tipus d'estratègies amb el mariscal Philippe Pétain, cap del govern del règim col·laboracionista de Vichy. "Diuen que s'han de separar l'heroi de la Primera Guerra Mundial i el dictador, o que hi va haver jueus francesos que no van ser expatriats [...]. És l'America first aplicat a la història", diu Sesma.

Rovira diferencia aquesta actitud del feixisme actual, que defineix com a "nostàlgica", del feixisme del segle XX, que era "futurista". És a dir, l'extrema dreta actual parla d'un passat inexistent per contrarestar les polítiques de memòria, per exemple amb les lleis de concòrdia que PP i Vox han impulsat a la majoria de comunitats on governen i que estan pendents de revisió per part del Tribunal Constitucional.

Per a Guixé, cal que la dreta s'emmiralli en la política de memòria dels democristians d'Angela Merkel, que va ser la presidenta, diu, que va invertir en més memorials i, a més, va fer obligatori per als escolar visitar-los. "A Espanya hi ha una involució molt clara, amb les lleis de concòrdia, i respon a un interès electoralista", sentencia, a més de ser crític amb l'esquerra per no actuar encara amb més contundència.

Les dades

L'altre factor alarmant, diuen els experts, són les dades amb relació al que pensa la societat espanyola actual del franquisme. D'acord amb el CIS, hi ha un 21,3% dels ciutadans de l'Estat que creuen que els anys de la dictadura van ser "bons" o "molt bons". Per a Nico Sesma, el que és preocupant no és tant la xifra –diu que a l'Europa de l'Est amb les dictadures comunistes també hi ha dades de suport similars– com el perfil dels ciutadans que tenen aquesta opinió. "No es tracta de gent gran que potser troba a faltar el passat, sinó d'homes joves", remarca. "Probablement projecten els problemes del present cap al passat, ja que Vox els presenta una època totalment idealitzada que no existeix".

Si bé la manca de polítiques de memòria és el principal problema a Espanya, ¿com és que una part dels més joves, que ja han estat receptors d'aquesta política, poden tenir aquesta opinió? Guixé admet que no s'ha afinat prou amb les iniciatives. Per començar, el director de l'Observatori de Memòries diu que no s'ha sabut transmetre a l'alumnat el que realment va passar, "hi ha una desconnexió de les noves generacions amb la realitat". I, d'altra banda, creu que s'ha produït una "banalització" dels conceptes, sobretot en l'esfera política i mediàtica, que no ajuda a transmetre la "transcendència" dels fets. Es refereix a l'ús de les paraules nazisme i feixisme en el debat públic.

Per això demana més implicació de l'àmbit educatiu: creu que hauria de ser part del currículum visitar llocs de memòria, com el refugi antiaeri d'Agramunt o les rutes de l'exili. En el cas de Catalunya, apunta, la situació és millor, però perquè "es viu de renda", en al·lusió a la tasca que es va fer "del 2007 al 2011". Però troba a faltar pressupost: "La meva visió és que som molt legislatius, de lleis, però després no tenim poder executiu", acaba.

Dossier 50 anys de la mort de Franco: el preu d'un passat impune 5 articles

• Franco, tendència entre els joves: el preu d’un passat impune
• Franco: per què el dictador divideix encara la política espanyola?
• La riquesa a Catalunya i Espanya, cinquanta anys després de Franco

  

• El postfranquisme: com ens vam repensar
• "El gruer va cridar «ha mort el fill de puta»": com van viure la defunció de Franco deu personalitats