Memòria Històrica
Política 20/08/2022

El franquisme deixa petjada sobre el suport a la independència

Les generacions socialitzades durant els anys de més repressió tenen menys simpatia per l’estat propi

Toni Rodon
4 min
Diada del 2018 a Barcelona

BarcelonaSeguint un dels seus punts doctrinals més importants, una de les primeres decisions que el general (i futur dictador) Francisco Franco va prendre en trepitjar territori català va ser l’eliminació de l’Estatut d’Autonomia del 1932. "El Estatuto de Cataluña ha muerto", clamava el Diario de Burgos el 9 d’abril del 1938, un dia després que s’aprovés el decret llei de derogació. A poc a poc, la bateria de mesures contra la llengua i la cultura es van anar desplegant. "Si eres patriota, habla en español", feien uns rètols penjats a Lleida just després que les tropes franquistes hi entressin. Centenars de professors i funcionaris van ser depurats o sancionats i el català es va replegar essencialment en l’àmbit privat. Fins i tot a les acaballes del franquisme, i com explicava Antoni Batista recentment , la frase "hablan en catalán" solia trencar tota presumpció d’innocència. Com bé ens han documentat els historiadors, l’anticatalanisme institucional, amb un elevat grau de repressió associat, va constituir una de les pedres angulars de la dictadura franquista.

Si mirem les dades de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), els catalans que es van socialitzar políticament entre el 1917 i el 1959 i que, per tant, van estar més exposats als fets de la Guerra Civil i la dictadura posterior, són menys independentistes que la resta de cohorts. Es tracta d’un grup de persones, com a mínim les que encara vivien, entre les quals va augmentar el suport a la independència a partir del 2008-2010, tal com ho va fer a la resta de grups d’edat. Així, vora un 20% de persones pertanyents a la cohort socialitzada durant la Guerra Civil i els anys més durs de la dictadura donaven suport a la independència l’any 1991, un percentatge que va arribar a pujar a més del 40% l’any 2011.

En la premsa internacional, quan es parla de Catalunya se sol mencionar el passat repressiu per explicar el moviment independentista. Però fins a quint punt això és així? Dècades després, ja amb l’arribada de la democràcia, hom podria argumentar que molts catalans van decidir passar pàgina i que la llosa repressiva del passat era una qüestió que calia perdonar. Un fil argumental que apuntaria al fet, per exemple, que bona part de les eleccions post-Transició les van guanyar partits d’àmbit estatal o que durant els anys vuitanta i noranta el suport a la independència era més aviat baix. Fins i tot alguns historiadors, bona part dels quals encapsulats en la dreta mediàtica, han insistit que la repressió cultural franquista també es va produir en altres llocs i que la guerra i la postguerra no van ser un cas d’"Espanya contra Catalunya".

L’argument oposat, però, apuntaria que el llegat cultural, d’actituds i de comportament derivat del franquisme va molt més enllà del vot i es manifesta en un pòsit anticatalanista que encara avui existeix entre una part important de la població espanyola. Com detallava l’ARA fa unes setmanes, els catalans són els ciutadans menys estimats de l’Estat, una tendència que ja s’observava en una enquesta del CIS de l’any 1994. Així mateix, un corrent important del nacionalisme espanyol ha tingut històricament una relació poc crítica amb els afers de la Guerra Civil i la dictadura franquista, la qual cosa hauria pogut ajudar a fer que la memòria de la repressió no s’esvaís.

Els efectes de la repressió

Els estudis empírics duts a terme fins ara indiquen que la repressió franquista va portar a una part important de ciutadans a generar el que s’anomena un “biaix antirègim” ideològic. És a dir, aquelles zones amb més repressió tenen ciutadans que són més d’esquerres del que ho haurien sigut si la repressió no hagués existit. ¿Però què en sabem de l’efecte de la repressió franquista sobre el suport a la independència? ¿La generació que va patir més repressió és avui en dia més independentista? ¿És la que ha fet augmentar el suport a la independència?

En un article que hem publicat recentment amb l’investigador Raül Tormos, mostrem que la generació que va patir més la repressió franquista (els que entraven en edat política en el període de la Guerra Civil) era menys partidària de la independència de Catalunya. Sembla que la repressió franquista, per tant, ha provocat, entre altres efectes, que un bon grapat de ciutadans no vegi clara la independència de Catalunya. Tot apunta que un dels motius principals seria la desafecció creada pel conflicte i que va persistir un cop la gent creixia. Així, la violència i la repressió sembla que, directament o indirectament, van fer que una generació concreta percebés potencials riscos en el projecte independentista. Es tracta d’una generació més d’esquerres que la mitjana i no precisament entusiasta del model territorial actual, però que veu la independència com un pas massa arriscat. L’anàlisi també mostra que aquest biaix no independentista se circumscriu a una generació concreta i no s’ha transmès als seus fills, és a dir, a les generacions següents. 

Amb tot, aquests resultats mostren que el creixement del suport a la independència dels últims anys no només es podria explicar per alguns factors ja apuntats, com la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, sinó també per una qüestió generacional. La cohort més afectada per les conseqüències de la Guerra Civil cada cop és més reduïda i, per tant, el pes del llegat repressiu, tot i persistir, ho fa d’una altra manera. De fet, mirant el passat i salvant les distàncies, una de les grans preguntes actuals és si la generació partidària de la independència que ha crescut políticament arran dels fets del 2017 seguirà sent favorable al projecte independentista en el futur o, per contra, percebrà que el cost és massa elevat arran dels fets que hem viscut en els últims anys. Només el temps ens ho dirà.

stats