Política 20/02/2021

Génova: el búnquer dels secrets del PP

La cara amable del balcó de les nits electorals ha amagat els afers tèrbols que es gestaven a dins

5 min
El Pp publicita a su candidato Pablo Casado en la sede PP en la calle Genova.

Madrid“Vinc a casa meva i vinc a parlar amb els meus amics”, es va sentir de boca de Manuel Fraga un dia que entrava a la seu de Génova, 13. El 1983, el líder d’Alianza Popular -que després es va convertir en el Partit Popular- va decidir abandonar un petit immoble al carrer Silva de Madrid per traslladar-se al gran edifici de set plantes, gairebé 7.000 metres quadrats i 140 places de pàrquing, que fins d’aquí uns dies haurà acollit el partit conservador. Trenta-vuit anys després, Pablo Casado ja no vol que Génova sigui casa seva, necessitat de girar full a una època en què els convivents van passar d’amics a enemics com a conseqüència del sistema corrupte que havien creat els dirigents.

Un any abans del trasllat, Fraga va passar de 10 a 107 escons a les eleccions generals de 1982 que, tanmateix, van portar Felipe González a la presidència del govern espanyol. La forta implantació a les institucions va dotar de recursos econòmics el partit, que va llogar l’edifici -propietat de Mapfre- que acabaria comprant el 2006 per gairebé 37 milions d’euros. Un clima de bonança per al PP que només s’havia vist truncat per la derrota davant José Luis Rodríguez Zapatero el 2004. Ara, si la reculada electoral a nivell estatal ja va encendre les alarmes, la patacada a Catalunya i el judici per la reforma de la seu amb diner negre han portat Casado a fer el pas definitiu i abandonar Génova.

Un focus de poders

La càrrega simbòlica és ineludible. “Jo em passava el dia a Génova, eh?”, confessava el capitost de la Gürtel, Francisco Correa, en una de tantes declaracions a l’Audiència Nacional. Juntament amb el Tribunal Suprem, els dos tribunals es troben a poques desenes de metres de la seu del PP. Una proximitat geogràfica com a metàfora de la capacitat per controlar jutges per la porta del darrere que el 2018 el partit conservador es vantava de tenir. Amb tot, no va ser suficient per impedir que la dona de Bárcenas, Rosalía Iglesias, entrés a la presó, tal com el PP li hauria promès a l’extresorer si guardava silenci.

Luis Bárcenas, en una imatge d'arxiu

En aquest reduït focus de poder(s), a tocar de la plaça Colón, als restaurants del voltant, els extresorers Álvaro Lapuerta i Luis Bárcenas dinaven amb adjudicataris de contractes públics que realitzaven donacions que presumptament engreixaven la caixa B del partit. Els estrets col·laboradors, com Correa, fins i tot tenien una targeta especial per entrar a la seu popular a través del pàrquing, l’entrada del qual queda al carrer Zurbano, més discret i menys transitat que Génova.

Les plantes més elevades de la seu, la sisena i la setena, on hi havia els despatxos del president, la direcció i la tresoreria, han estat territori restringit, excepte per als investigadors enviats pel jutge Pablo Ruz el desembre del 2013. Aquelles 14 hores d’escorcoll van ser una de les pàgines negres de la seu de Génova. Uns anys més tard, el febrer del 2016, el magistrat Eloy Velasco va ordenar una altra entrada policial per l’operació Púnica, aquesta vegada a la primera planta, on tenia les dependències el PP de Madrid.

Partit popular a les eleccions generals de l'any 2000. BERNARDO RODRIGUEZ / EFE

El balcó de les nits electorals

El búnquer només s’ha obert al públic en dates assenyalades, com les de les jornades electorals. En l’imaginari del PP quedaran també les nits de balcons improvisats amb el carrer a vessar de simpatitzants. En la primera ja hi era Rajoy, amb un rostre poc reconeixible, per bé que el protagonista era José María Aznar, guanyador dels comicis del 1996. L’acompanyaven Francisco Álvarez Cascos, Ana Botella i Rodrigo Rato. Aquell 3 de març, centenars de persones van cantar el polèmic ¡Pujol, enano, habla castellano!, dies abans que es firmés el pacte del Majestic.

Es deia que aquella construcció exprésper a les nits electorals no aguantava gaire pes, però Rajoy va desafiar el perill el 2011. “Que boti Mariano, que boti Mariano!”, cridaven des del carrer els congregats, i el futur president va fer un salt amb més o menys estil. María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría, que després mantindrien un enfrontament intern -explicitat per l’excomissari José Manuel Villarejo en les múltiples converses enregistrades que va mantenir amb tot tipus de persones d’influència-, celebraven de costat la majoria absoluta -186- del PP el 20 de novembre del 2011.

No sempre les aglomeracions davant la seu eren de celebració, ni tampoc de simpatitzants. El 2004, en uns comicis marcats per l’atemptat terrorista de l’11-M, la jornada de reflexió va estar marcada per la concentració de rebuig a la teoria del PP que havia estat ETA qui havia fet esclatar quatre trens a Madrid. La convocatòria s’havia fet per SMS i s’havia gestat a la facultat on estudiaven Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero, segons va explicar l’ara vicepresident segon del govern espanyol en una entrevista deu anys després. Tots dos van ser en aquella protesta.

Génova: el búnquer dels secrets del PP

El que s’ha viscut a Génova en les jornades electorals també explica el declivi del PP dels últims anys. El 28 d’abril del 2019, davant els pitjors resultats de la història del partit -66 escons-, lluny de sortir Pablo Casado al balcó, un grup de mariachis va interpretar el Canta y no llores davant la porta de la seu. Un mes després, en unes eleccions autonòmiques i municipals molt ajustades però que donaven a Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida la presidència de la Comunitat i l’alcaldia de Madrid -sumant amb Cs i Vox-, es va improvisar una celebració en una tarima al carrer. La triple dreta havia nascut en la manifestació de Colón del 10 de febrer del 2019 contra la política de distensió de Pedro Sánchez amb l’independentisme, i aquella jornada va acabar amb protestes d’ultradretans davant la seu de Génova per la suposada tebior del PP amb el Procés.

Un cotxe amb butà dins la seu

La història de la “casa pròpia” del PP, tal com la va batejar l’ex secretari general Ángel Acebes quan el partit la va comprar, també deixa moments que haurien pogut canviar l’aspecte de l’edifici: el desembre del 2014 un home va encastar el cotxe amb dues bombones de butà contra la porta i va quedar aturat just davant de la recepció. No va explotar res. Durant el judici va afirmar que només volia “cridar l’atenció” davant la situació de precarietat laboral que es vivia a l’Estat.

La llista d’episodis, però, obliga a tornar a la corrupció. Les intervencions telemàtiques tan habituals en temps de covid tenen un precursor, Rajoy, que el 2 de febrer del 2013 va comparèixer -sense acceptar preguntes- a través d’una pantalla de plasma per desmentir la publicació d’El País sobre els papers de Bárcenas. Uns documents que, segons l’extresorer, ell mateix hauria destruït al seu despatx. Uns dies després sí que va respondre Cospedal, amb un discurs difícilment intel·ligible sobre la “indemnització en diferit a Bárcenas” que va quedar per a l’anàlisi en llibres de text. Al búnquer de Génova es destapaven els secrets i, avui, els enemics es relacionen als tribunals, mentre Casado fuig endavant.

stats