"Vostè és del Maresme i jo del Vallès", li ha dit el cap de l'oposició, Salvador Illa, al president del Govern, Pere Aragonès, només obrir-se el torn d'intervencions dels partits que no governen (uns fan oposició i els altres fan el que poden). Però, davant de tot, el primer que ha dit el socialista Illa al republicà Aragonès és: "Vostè és una bona persona". No tan sols passa al Maresme, el món sencer està ple de bones persones, i això es podia veure avui a la cafeteria del Parlament abans que comencés la sessió. En aquest soterrani, de taules de diàleg no n'hi ha, però hi ha moltes taules d'esmorzar, on s'apleguen els diputats sense practicar gaire la promiscuïtat, és a dir, cadascú amb els del seu partit. Es veu que la majoria són bones persones perquè quasi tots prenen cafè amb llet en tassa grossa i entrepà petit. Això és cosa de ser bona gent, molt més que beure un cafè petit amb un entrepà gros.
El més destacable del cap de l'oposició és el seu serrell. Vull dir físicament. Illa té un serrell chomskià com d'esquerra americana. Encara no se li ha tornat blanc, i el que hi ha de saviesa als cabells de Chomsky, als d'Illa és llarga xerrada de cafeteria (sempre interessant). Té Illa més d'esquerra o d'americana? L'esquerra no ho sé dir, però l'americana li va petita. Li tiba de la panxa. Però no és una panxa de boda, sinó plena de ministeris passats, igual que una urna plena de vots, que serveixen per guanyar però no per manar. Illa explica en la seva intervenció que el país està psicològicament desanimat i hi veu un fracàs col·lectiu. Des del faristol, el got d'aigua el contempla amb la boca oberta, però què es pot esperar d'un got d'aigua al qual mai ningú fa cas? Pobre got. Illa ja porta una estona parlant i encara ni l'ha tocat. Ja no hi ha nòvios així. ¿Es Salvador Illa d'aquests oradors que es beuen l'aigua a l'acabar de parlar? També les ulleres, entre Salvador Allende i Buddy Holly, caracteritzen el cap de l'oposició. (Que Allende també es digués Salvador és circumstancial, no cal un lingüista chomskià per saber-ho.) Les ulleres d'Illa semblen per veure-hi de lluny, però són de llegir informes. Això explica que la seva intervenció sigui copiosa en bibliografia, xifres i megawatts.
"Jo no tinc pressa, però Catalunya sí que té pressa", ha dit Illa. ¿És Illa un home que camina, que va pel món buscant una altra ciutat? En Illa el moviment no va de darrere a davant, sinó d'un costat a l'altre, concretament de dreta a esquerra. Mentre parla, Illa es balanceja igual que un vaixell en alta mar. Quin deu ser el vent que espera? Illa s'estima més la brisa lleugera que l'huracà, i, així, diu que no li van les presses. És sabut que quan la tripulació no troba una altra manera d'apaivagar la ira de la tempestat acaba sacrificant el capità, si no és que rep fins al cuiner. Quan era alcalde de la Roca ja feia cara de ministre de Sanitat, però més que amb la cara, Illa s'expressa mitjançant les mans. Aquestes mans formen atzarosament gestos d'actor dramàtic com els polítics del temps de la República (la que va existir). Finalment, Illa tanca la intervenció oferint al president Aragonès relacions formals i traient a la llum la trobada que van tenir a l'òpera amb música de Strauss. Tot a la vida és Madame Bovary. A l'acabar, Illa marxa deixant l'aigua intacta. Ja ho diu el refrany, d'aigua passada molí no en mou.
