Jordi Pujol com a mestre d'energia
BarcelonaQuan Jordi Pujol entra a la Llibreria Ona, no es produeix un aplaudiment, sinó una ovació sostinguda. No és tan obvi com sembla, quan no fa tants anys tots els seus deixebles van decidir esborrar el seu partit i mencionar el nom en públic era anatema. Però el Procés s’ha acabat i avui tots han vingut a la cerimònia de redempció: de Núria de Gispert a Jordi Sànchez, de Quim Forn a Artur Mas. Les absències palpables són dels que encara s’hi juguen alguna cosa: ni Laura Borràs, ni Jordi Turull, ni Xavier Trias. Però sí que hi ha Jaume Giró, i a primera fila. De tota manera, els polítics no seran protagonistes, perquè la gent es reuneix per a la presentació de la reedició que l’editorial Comanegra ha fet del primer llibre que va escriure Pujol durant l'estada a la presó, Des dels turons a l'altra banda del riu. El text va ser presentat per primer cop el 1978, i l’encarregat de fer-ho aleshores va ser Josep Tarradellas. Aquell dia Pujol va dir que el motiu de la publicació era veure si "en els moments de la política, del pacte, del compromís" es reconeixia en unes idees elaborades "des de la gran llibertat de ser a la presó, on no tenia cap compromís i s’escriu amb una forta dosi d’inconformitat". Ell mateix es responia: "M’ha semblat que sí". Quaranta-cinc anys més tard i amb la confessió d’una deixa pel mig, Pujol està content, però no té més remei que dir-nos: "M’he fallat al jove que jo era".
La gràcia és que no hi estaria d’acord ningú, i especialment els nombrosos joves de la sala, per a qui anava dedicat l’acte, que cal explicitar que no és un acte polític, ni tan sols cultural, sinó principalment religiós. Subtitulat Entre l’acció i l’esperança i inspirat per la lectura d’El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, Des dels turons a l'altra banda del riu és una proposta per a la reconstrucció nacional de la Catalunya derrotada després de la Guerra Civil que es basa en la força de voluntat i la inspiració a través de lectures dels que Pujol anomena "mestres d’energia". La teoria de Pujol té la forma d’un acte de fe, la convicció que la persistència del poble català no depèn tant de les condicions objectives com de la intensitat del treball espiritual. Després de la desfeta del Procés, la reedició del llibre busca un efecte mirall històric per passar el testimoni de la refundació moral pujoliana a les noves generacions, que es troben a l’escenari representades per Joan Safont (1984), periodista i historiador que ha curat la reedició, i Montserrat Dameson (1997), articulista coneguda per reivindicar el nacionalisme de Pujol com a inspiració antiprocessista i que, a part d’ajudar Pujol a trobar les ulleres i passar les pàgines dels apunts, era allà per escenificar el relleu de la torxa del Tagamanent. En homenatge als Fets del Palau que van dur Pujol a la presó, a mitja presentació quatre cantants interpreten El cant de la senyera, la gent entona la tornada, exconsellers inclosos, i es produeix, efectivament, una transferència d’energia.
Catalunya, en perill
Afectat per l’edat i havent patit un ictus fa menys de cinc mesos, seria injust jutjar Pujol pel contingut polític del seu discurs, que no se n'acaba de sortir. Si ho fem, trobarem una reivindicació desacomplexada del catalanisme, celebrant la presència de Catalunya a Espanya en positiu ("No ens ha de doldre haver-ho fet, encara que no hagi sortit bé") i amb l'advertència que "ara que la força de Catalunya torna a estar en perill", caldria redoblar els esforços per incorporar els nouvinguts, en el sentit típicament inclusiu del pujolisme. La ironia és que els joves independentistes com Dameson que avui busquen inspiració en el jove Pujol de la presó ho fan precisament per trobar la manera de superar els límits del pujolisme tal com els va concretar el Pujol madur a la Generalitat. Però aquest llibre encara no l’ha escrit ningú.
