Política 05/06/2021

Jordi Pujol, el jo i el nosaltres

L’autor del llibre-entrevista a l’expresident reflexiona sobre el seu llegat polític i moral

4 min
Jordi Pujol parla després de set anys de la confessió

“El penediment és personal; l’orgull és col·lectiu”. Aquesta va ser la resposta del president Jordi Pujol, en el vídeo per a la presentació del llibre Entre el dolor i l’esperança, quan li vaig preguntar fins a quin punt el penediment i l’orgull, simultanis, explicaven el seu estat d’ànim actual, a les portes d’un judici a tota la seva família i en uns moments molt transcendents de la vida política catalana. Penediment i orgull. O, si es vol, dolor i esperança, per utilitzar les dues paraules del títol. Dos sentiments potents però aparentment contradictoris. Pujol prefereix parlar d’esperança més que no pas d’orgull. I de dolor, tot i que assumeix plenament el terme penediment. Dos pols entre els quals bascula no tan sols el seu estat d’ànim actual, des de la seva confessió pública, sinó també la major part de les vivències i les reflexions que travessen les tres-centes pàgines d’entrevista sobre la situació del país i sobre la seva situació personal que es publiquen en aquest llibre. Penediment personal. Orgull col·lectiu. Aquesta resposta em sembla significativa i no gens rutinària.

D’una banda hi ha el penediment, i sobretot les causes d’aquest penediment, que pertanyen a l’esfera personal. Estem parlant del cas Pujol. Tingui finalment el perímetre i l’abast que acabi tenint. Tot això, ens diu Pujol, pertany al jo, a la primera persona del singular. Demana perdó com a signe de penediment, tot i que discuteix l’abast, la forma i la intensitat de l’esguerro del qual sap que és culpable. I de l’altra banda hi ha l’orgull, i sobretot les causes d’aquest orgull, que pertanyen a l’esfera col·lectiva, que té com a subjecte un nosaltres.

Un nosaltres en què ell participa de manera destacada, al costat dels seus companys de govern, de partit o d’ideologia, però també dels adversaris polítics del moment, dels quals en moltes coses no se sent gens llunyà (li he sentit proclamar-se fan del president Montilla, i de molts alcaldes socialistes, del PSUC o d’ICV). Orgull dels canvis que es van produir en aquest país entre el 1980 i la primera dècada del segle XXI. La frase de la resposta de Pujol es podria allargar fent-li dir: “Jo estic penedit de coses que he fet jo, però nosaltres hem d’estar orgullosos de les coses que hem fet nosaltres”. De fet, a la llarga entrevista que recull el llibre, l’expressió “i això ho vam fer entre tots” es repeteix una vegada i altra, fins a la redundància i gairebé la fatiga.

Judici per separat

Deia que la frase no és rutinària ni ingènua. No és una expressió d’humilitat cristiana, tot i que en tingui l’aspecte. Pujol, en aquesta frase, distingeix entre dos subjectes: jo i nosaltres. Però també entre dos objectes: el que he fet jo (o una part del que he fet jo) i el que hem fet tots nosaltres (i en què també ha participat Pujol, i no pas d’una manera secundària). I en distingir entre aquests dos objectes, ens demana que els contemplem i els jutgem per separat. 

És a dir, que el judici sobre l’àmbit personal, sigui quina sigui la sentència, judicial o metafòrica, no contamini el judici sobre vint anys llargs d’història del país. No ens diu que el judici sobre Pujol persona no contamini el judici sobre el Pujol polític. Ho pensa, potser, però no és això el que diu. El que diu amb totes les lletres és més subtil: que el judici sobre el Pujol persona (i els Pujol família) no contamini el balanç històric del que va fer aquest país durant vint anys. El balanç de tot un temps en què al seu parer el país viu una transformació positiva, tant en termes de construcció del modern estat del benestar com en termes de reconeixement i reconstrucció de la consciència nacional.

Pujol ve a dir que estem davant de dos judicis diferents. Pel que fa al seu, personal, ja decidirà la justícia espanyola el que decideixi (com fa i farà en tants altres casos) i ja arribarà l’opinió pública a les conclusions a les quals arribi, que de ben segur seran diverses i contradictòries. Això pertany al judici personal. Al jo. Però hi haurà també inevitablement, i aquest no passarà pels tribunals, el judici sobre tot un període històric que afecta Pujol com a polític i que afecta també moltíssima més gent, a més d’una generació. 

Adolorit, penedit, resignat

I Pujol es resisteix a la idea que aquest període passi a la història com una mena de forat negre on no va passar res de bo, on tot van ser desgràcies i on el país va recular. Pujol està adolorit, penedit, resignat i un punt revoltat respecte al judici sobre la seva persona. Però reivindica amb orgull allò que creu que es va fer a Catalunya durant més de vint anys, que es va trencar -al seu parer per un canvi de rumb en la política espanyola- i que en bona part posa els fonaments del que va passar després. I és en això que demana ajuda. Creu que aquest període mereix ser reconegut i reivindicat. I si ara em llegís, aquí em suggeriria -una altra vegada!- “i digui que això ho vam fer entre molta gent, de molts partits i de moltes ideologies”. Però ell era el president.

stats