MadridVivim una etapa tan incerta de la vida política que gairebé qualsevol novetat insòlita pot convertir-se en notícia versemblant. I algunes són realment certes. Tot el que passa en l’àmbit judicial en relació amb la política forma part d'aquest capítol. Que un suposat cas de malversació acabi en mans d'un jurat popular costa de creure. Potser n'hi ha hagut algun precedent, però amb poca ressonància. En el cas de Begoña Gómez, la dona del president del govern, Pedro Sánchez, que seria la persona jutjada per nou ciutadans, res és casual. Em van explicar que dimecres al matí, quan va transcendir la notícia de la interlocutòria del jutge Juan Carlos Peinado, que porta aquest procediment, la Fiscalia anava plena de comentaris de tota mena, però amb el comú denominador de la incredulitat. Sobretot perquè ja ningú creu en les coincidències.
El cas és que el dia abans l’Audiència de Cáceres havia rebutjat el recurs de David Sánchez, germà del líder socialista, contra la decisió d’obrir judici oral pels delictes de prevaricació i tràfic d'influències. La resposta del cap del govern espanyol va arribar des de Nova York, on assistia a l'Assemblea General de l'ONU. I va incloure un anunci d'aquells que fan titulars i desencadenen rius d'editorials. En una entrevista a Bloomberg, Sánchez no només va defensar la innocència de la seva dona i el seu germà, augurant que el temps ho demostraria, sinó que també va donar a conèixer la decisió de tornar a presentar-se a les eleccions, subratllant la possibilitat de guanyar-les, és a dir, d'estar en condicions de refer una majoria que li permeti continuar governant.
El valor d'aquesta manifestació no resideix tant en el pronòstic com en el desig de mostrar seguretat i determinació, malgrat els perills evidents que l'envolten. ¿Es pot imaginar un tercer mandat de Pedro Sánchez a la Moncloa? Teòricament, és possible. No hi ha cap impediment legal i sí que hi ha el precedent de la quarta investidura de Felipe González, després de les eleccions del 1993. En sentit contrari, José María Aznar es va autoimposar una limitació de dos mandats, entre 1996 i 2004, i ja no va a tornar a intentar-ho al 2004. Tant l'un com l’altre van deixar la Moncloa bastant socarrimats, sinó cremats. De fet, González va confessar al seu entorn que no tenia ganes de continuar, malgrat presentar-s'hi.
Va ser en aquell període, el que separa les respectives decadències de González i Aznar, quan la política espanyola va fer un gir substancial, i no només per les diferències ideològiques i de personalitat entre els dos expresidents. Per a González, la victòria socialista del 1982 va ser una passejada, com també el seu primer quadrienni de govern. Tenia 202 diputats, una majoria absolutíssima, el somni de qualsevol governant. Per a Aznar, en canvi, el camí cap al poder va ser molt més costós i va significar una aposta ferma pel suport del poder judicial per enderrocar l'adversari. El PSOE, òbviament, s'hi va tornar així que en va tenir l'ocasió. I no li va fer falta gratar gaire, perquè el PP ha tingut comptes pendents amb la justícia per tot arreu.
Es tracta d’una dinàmica perillosa que no s’ha aturat des de llavors. Ara bé, mai com ara, en què arribem a cotes de paroxisme. Sobretot perquè el desig d'influir en el comportament de jutges i tribunals no es limita a les exhortacions a actuar en contra de les iniciatives del govern, ja sigui la llei d'amnistia o la pretensió de canviar les vies d'accés a la carrera judicial. El que és contradictori és que es reclami tan hipòcritament la independència del poder judicial i després s'enviïn amics i coneguts a les institucions cada cop que se n’ha de negociar la renovació. La sentència que va dictar el Constitucional el 1985 sobre l’elecció parlamentària dels vocals del Consell General del Poder Judicial ja ho advertia. El tribunal va dir que els partits havien de renunciar a repartir-se els càrrecs de la cúpula judicial, un avís molt clar: “La lògica de l'estat de partits –es deia a la sentència– empeny a actuacions d’aquest ordre, però aquesta mateixa lògica obliga a mantenir al marge de la lluita de partits certs àmbits de poder i entre ells i el poder judicial”.
Efecte bumerang
La voracitat dels partits, que no han fet mai cas d'aquelles advertències, ha portat a la situació actual i amb un curiós efecte bumerang. Ara el calendari polític ve marcat per les decisions d'un grapat de jutges i el líder dels populars es basa en interlocutòries cada cop que –dia sí, dia també– demana la dimissió del president del govern citant en un totum revolutum els casos judicials que envolten Pedro Sánchez. Com va fer el PSOE en el passat, impulsant la moció de censura contra Mariano Rajoy (PP) basant-se en la sentència que va condemnar el PP com a partícip a títol lucratiu del cas Gürtel, quan en realitat la caiguda de l’últim govern dels populars va ser el resultat d'una àmplia operació política que encara dura. I lligo aquesta consideració amb l’anunci de Pedro Sánchez. ¿Es pot pensar que les aliances que van expulsar Rajoy del govern i van permetre l'arribada de Sánchez a la Moncloa encara s'aguanten i podran reeditar-se després de les eleccions vinents? Cal tenir en compte que les esperances del PP passen per obtenir la majoria absoluta, però que les enquestes més fiables no la confirmen.
En aquestes condicions, ara és impensable una treva entre el PSOE i el PP. Però en algun moment haurà d'arribar. L'autèntic jurat popular és el que vota a les eleccions. Caldria aturar la degradació del sistema. Els dos grans partits que han governat Espanya en democràcia hi tenen una responsabilitat especial, també pel seu propi interès i benefici. Hi ha d'haver ponts entre socialistes i populars. El PP, per exemple, ha comès un greu error sobre Gaza. Per derogar el sanchisme s'han de denunciar els errors de Sánchez i el suport a la població palestina –discurs del rei Felip VI a l'ONU inclòs– no ha estat una equivocació, sinó un encert. El president andalús, Juan Manuel Moreno, i alguns barons més del PP ho han sabut captar. Segons com vagin les eleccions vinents, serà la carta andalusa, i no la madrilenya, la que el PP haurà de jugar.
