L’amnistia i la normalitat política

MadridLa legislatura ha arribat a un punt de degradació que no té retorn possible. Però és un gran error. L’exercici de l’oposició i el control del govern hauria de ser compatible amb el diàleg i la disposició a arribar a acords en benefici de la comunitat. I no és així. Ja s'han cremat totes les naus i s’han enderrocat tots els ponts. Només queda la campanya electoral permanent i la cridòria ambiental. Ho pagarem. En molts aspectes, amb la degradació del sistema i una pèrdua generalitzada de la confiança en els partits i en els seus dirigents. L'alternança en el poder no hauria de seguir la pauta de la destrucció prèvia de l'adversari. Però l'experiència i la pràctica política demostren que en aquests decennis de democràcia a Espanya s'ha anat instal·lant la convicció que només es prospera i es provoquen canvis de cicle per la via de les polítiques de terra cremada.

Feijóo –que aquest diumenge torna a treure el seu partit al carrer– està disposat a carregar cada cop més el clima social amb l’objectiu de crear una sensació de final de règim que l’acosti a l’objectiu somiat de la derogació del sanchisme. No obstant, segueix sense aliances possibles, a part de la que podria continuar reeditant amb Vox, condemnada a patir crisis cícliques. És un escenari insuficient. D'entrada, per aquest camí no s’arriba al plantejament d'una hipotètica moció de censura amb possibilitats de prosperar. El PP haurà de seguir esperant, de manifestació en manifestació, i se li pot fer llarg. De l’altre costat, Sánchez sembla disposat a una interminable política de resistència que faci de l'afany de supervivència l'única palanca segura per continuar al poder.

On volem anar així?

Això, adornat d'una llarga seqüència d'enfrontaments per tota mena de qüestions, mentre no tenim pressupostos ni a Madrid ni a Catalunya, ni una llei d'habitatge que funcioni, ni voluntat de pactar una política realista i humanitària sobre el fenomen de la immigració. On volem anar així? Quan i com s'acabarà amb l'estratègia del xoc constant, i amb quin cost? Quin panorama quedarà després d'aquesta intensa batalla? L'alternança al poder, a quin preu? O és que us penseu que si el PP pot governar la legislatura vinent, el PSOE no li tornarà la jugada del bloqueig de les institucions, impedint per exemple que l'actual majoria progressista del Constitucional es transformi de sobte en un tribunal dominat novament per la dreta togada i els sectors més conservadors de la carrera judicial?

En un escenari com l'actual, els intents de recuperar pols institucional amb algunes convocatòries, com la de la Conferència de Presidents, només serveixen per enriquir l'arxiu de les escenes teatrals i alimentar el currículum mediàtic d'alguns i algunes dirigents. En aquestes circumstàncies, és dubtós que hagi valgut la pena rebatejar el Palau de Pedralbes amb aquesta reunió dels caps de govern autonòmics. Molts recordaran aquelles imatges del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos saludant fredament el major dels Mossos Josep Lluís Trapero el setembre del 2017, en reunions d'una coordinació policial que mai es va assolir.

La tesi del canvi a Catalunya

L'oportunitat de canviar el to d'aquelles seqüències era un deute que Pedro Sánchez tenia amb Salvador Illa. Ara es tractava d'afavorir la tesi que tot ha canviat a Catalunya, en part gràcies a la llei d'amnistia. Un discurs que el mateix Constitucional s'ha fet seu en el projecte de sentència sobre aquesta norma. El tribunal de garanties ha assumit que la mencionada llei no respon a “un caprici”, sinó que persegueix l'objectiu d’obtenir la normalització política a Catalunya aplicant un instrument, el de l’amnistia, pensat entre altres coses per afavorir processos “de reconciliació nacional”.

Només cal veure les imatges de la salutació entre la ministra de Sanitat, Mónica García, i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per comprovar fins on arriba a la política espanyola la voluntat conciliadora i de concòrdia, vuit anys després. Pel que fa a Catalunya, l'escena més contundent és la d'Ayuso sortint de la reunió de presidents en sentir el lehendakari parlant euskera i el president de la Generalitat expressant-se en català. Em pregunto com ho hauria paït tot això Josep Piqué si encara estigués entre nosaltres. Què es podria esperar de la presidenta madrilenya si algun dia fos realitat la hipòtesi de política-ficció de veure-la convertida en cap del govern d'Espanya? Prendria entre les seves primeres decisions la d’expulsar de les Corts Generals el català i l’euskera? Seria aquest l’objectiu de reconciliació al qual es podria aspirar?

El retrat d'un temps

En tot cas, tampoc val gaire la pena escalfar-se el cap amb especulacions sobre el futur d’Ayuso, que amb gestos com aquest el que busca fonamentalment és atacar Pedro Sánchez per les seves concessions a Salvador Illa i als independentistes. Hi ha qui fa un paquet amb tot això i resumeix la situació dient que el PSOE s'ha convertit en una sucursal del PSC. No crec que Illa tingui aquesta aspiració ni en el seu programa de màxims. De moment, per exemple, no hi ha gaires notícies sobre la imminència dels pactes per canviar el model de finançament de Catalunya i apropar-lo al concert econòmic del País Basc. En canvi, sí que hi ha informacions sobre les gestions dels populars per impedir la regulació del català, l'euskera i el gallec com a llengües oficials a la Unió Europea.

També això, en el fons, es fa per contradir i dificultar les estratègies del líder socialista i el suport que encara rep de les forces independentistes. No he citat abans Josep Piqué sense motiu. On queden aquelles paraules de l'expresident popular José María Aznar quan deia que li agradava parlar català “en la intimitat”. Les hem vistes de tots colors. El contorsionisme és una pràctica habitual en política. Això de fer de la necessitat virtut no ha sigut mai exclusiu de Pedro Sánchez. S'haurà de veure Feijóo si algun dia arriba a la Moncloa i necessita el suport de partits representatius de Catalunya i Euskadi. Ell, com a mínim, ha tingut sobre la llengua gallega una mentalitat diferent de la d’Ayuso. Aquest és, a grans trets, el retrat d'un temps, d'un país on l'olor de clavegueres competeix en força destructiva amb els incidents i les tensions institucionals. La normalitat política, com si diguéssim.