L'aportació espanyola a la incertesa global

MadridTantes bones paraules emeses des del Vaticà durant les darreres setmanes –començant per les últimes del papa Francesc–, escoltades a escala global, i tan poc ressò en l’àmbit polític. El nou papa, Lleó XIV, parlant després de ponts i de pau en la seva primera sortida al balcó de la basílica de Sant Pere, i a la jornada següent una de les primeres notícies dels informatius era la desfilada militar, amb 11.000 efectius, a la plaça Roja de Moscou. El missatge va consistir en l'exhibició de material, la marcialitat de les tropes i un Vladímir Putin acompanyat del primer ministre xinès, Xi Jinping, al costat de la muralla del Kremlin. L'objectiu de la convocatòria era la commemoració del 80 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, però Putin ho va convertir tot plegat –inclosos els convidats internacionals– en un esdeveniment propagandístic personal. En paral·lel, una altra escena, la d’un Donald Trump manifestant al Despatx Oval el seu respecte pel papa Prevost, mentre als seus consellers, que l’envolten en l'escena, se’ls escapa el riure, potser perquè recordaven el seu cap disfressat de pontífex per la intel·ligència artificial pocs dies abans.

Un món de contrastos, sens dubte, i molt sintetitzat, només per descriure amb quatre pinzellades la força contraposada de fotografies obtingudes a Roma, Moscou i Washington en un marge de 24 hores, i molt descriptives de la distància que separa els ideals religiosos i civils de la realitat del moment, del nou desordre mundial. Tot això precisament vuit dècades després que les tropes soviètiques hissessin la seva bandera a la cúpula del Reichstag, com a símbol de la caiguda de Berlín. Aquella fotografia descrivia un fet real, encara que va ser manipulada per donar-li un aire més solemne i èpic. I precisament en aquesta última ciutat, Berlín, el nou aspirant a canceller, Friedrich Merz, era víctima de la primera rebolcada parlamentària abans d'iniciar el seu mandat al capdavant d'un govern que quedava advertit sobre els condicionaments que impliquen els equilibris propis de les fórmules de coalició.

Des de Madrid, era normal en aquestes circumstàncies prendre nota de la realitat circumdant abans de mirar cap a dins, cap a casa. Els debats d’aquesta setmana al Congrés han estat prou importants per compartir titulars aquí amb els grans esdeveniments internacionals. Però ho han fet sempre amb les peculiars característiques de la idiosincràsia i els costums locals. S'haurà de veure si el canceller Merz –amb cara de pal aquell dia al Bundestag– tindrà la desimboltura –o la supèrbia, com diu Feijóo– demostrada pel president espanyol, Pedro Sánchez, en les seves compareixences parlamentàries. En aquest cas, la convocatòria era inicialment per informar amb algun detall del projectat increment de la despesa en matèria de seguretat i defensa. Però els fets més recents van suposar, lògicament, que passés per davant la informació i avaluació de les causes i conseqüències de l’apagada general del 28 d’abril.

Ara bé, es va tractar d’un debat de set hores singularíssim, en el qual no es va dir gaire cosa nova, ni res decisiu per fer-se una idea de les causes del dia que vam passar sense electricitat. La llarga sessió va servir, en termes generals, per a una altra cosa, és a dir, per al desfogament de les forces polítiques representades al Congrés. Amb la particularitat que seguim sense saber amb certesa què va provocar l’apagada i com es podrà aconseguir que un fet així no es repeteixi. Els plats pel cap se'ls van tirar els uns i els altres, però sense que aquest debat ens aportés alguna llum, tampoc sobre l'increment del percentatge del PIB amb el qual contribuirem a la millor defensa d'Europa i del mateix estat espanyol. La barreja de l'apagada i la despesa militar no va resultar digerible. No es va concretar com acabarà sent l'aportació espanyola a la incertesa global. S'haurà de tornar sobre les dues qüestions, però tant de bo si es fa, que sigui per donar respostes a les preguntes que segueixen sobre la taula.

Energia i aranzels

Ens va quedar clar, en tot cas, que Sánchez rebutja l'intent d'aprofitar l’apagada per reobrir el debat sobre les energies renovables i les centrals nuclears. Segurament podrà aconseguir que no cobri nova força la controvèrsia sobre aquesta disjuntiva si no tornem a viure un tall del subministrament elèctric com el del passat 28 d'abril. Però l'intent ha existit, i ha influït en els motius exposats pel PP per no donar suport al decret sobre la guerra dels aranzels de Trump i els seus efectes.

Això ja va succeir en un segon debat, quan es va comprovar que el diàleg iniciat amb bones expectatives entre el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, i el vicesecretari general del PP en la mateixa matèria, Juan Bravo, no arribava a bon port. La raó donada pels populars és que el govern no ha acceptat cap de les seves propostes, entre les quals la d'ampliar la vida útil de les nuclears. Aquest assumpte concret, arribat el cas, podria tenir rellevància electoral. Sánchez havia jugat la carta en òbvia al·lusió al PP, dient que "els mateixos que acusen l'executiu de no haver donat encara cap informació sobre l’apagada fa dies que recomanen una solució". I va afegir que aquesta solució coincideix no només "amb la seva agenda ideològica", sinó també amb els "interessos d’algunes empreses energètiques".

Al final, el decret va tirar endavant en un nou exercici de geometria variable. El PP ha seguit sense donar suport a les iniciatives governamentals, ni tan sols quan es tracta d'ajudar empreses i sectors afectats per la guerra dels aranzels. Seria lògic en la fase terminal d’un govern, però Sánchez ha tornat a donar per fet que acabarà la legislatura. En aquestes circumstàncies, cobra especial valor el vot favorable de Junts, amb la condició que el 25% de les ajudes arribés a Catalunya. No és poca cosa, si es materialitza, perquè es tracta de la quarta part dels 14.100 milions previstos en el decret. "Si es negocia, com en aquest cas, amb rigorositat i es compleix –va dir el portaveu de Junts, Josep Maria Cruset–, el meu grup també compleix". En aquest episodi, els set vots de Junts han il·lustrat l'afirmació d'Arquimedes quan deia "doneu-me una palanca i mouré el món". Aquí la massa desplaçada no ha sigut tan gran, però han valgut la pena l’esforç i el resultat.