Publicitat
Publicitat

ALEMANYA ESTUDIA L’EXTRADICIÓ

“El poder de les masses no és suficient per a l’alta traïció”

L'ARA accedeix a la traducció no oficial de la resol·lució judicial del tribunal de Schleswig-Holstein

“Al contrari del que presumiblement es dona en el dret espanyol, a Alemanya una gran acumulació de persones i el corresponent poder de les masses no és suficient per si sol per assolir el nivell de violència que exigeix l’article 81 del Codi Penal alemany. Per això, a causa de l’absència de la doble incriminació, l’extradició no pot ser considerada en aquest moment pel delicte de rebel·lió”. Així acaba la resolució (Beschluss ) de la sala primera de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein de dijous passat, firmada pels magistrats Probst, Hohman i Schleman.

L’ARA ha tingut accés a la traducció no oficial dels extractes on els jutges justifiquen l’absència de la rebel·lió. “Com que Espanya imputa al perseguit haver format part d’una rebel·lió, la petició d’extradició és en principi no admissible. [...] Una extradició només és admissible quan segons el dret alemany es tracta d’un fet il·legal”.

El tribunal admet que, amb la seva conducta, Puigdemont ha infringit lleis penals a Espanya, però subratlla que els fets no són constitutius de delicte a Alemanya. De fet, recorden que “no és suficient que hi hagi disposicions penals similars [a la rebel·lió] en el dret alemany”. “La transposició -continuen- significa que s’ha de pensar el conjunt del cas com si s’hagués produït a Alemanya, com si l’autor fos un alemany i com si hi estiguessin implicades les institucions alemanyes”.

I si hagués passat a Alemanya?

Els tres jutges de Schleswig-Holstein fan el simulacre. “En el cas que ens ocupa hem de suposar que el president d’un consell de ministres d’un estat federat alemany tingués la intenció de portar l’estat federat a la independència i hagués preparat amb altres membres del seu govern un referèndum. També hem de suposar que el Tribunal Constitucional Federal hagués declarat inconstitucional el referèndum i que el president sabés també per advertències de la policia que el dia de la consulta es presentarien problemes de violència entre els ciutadans i els policies enviats des de tota la República Federal Alemanya”.

Assenyalen aleshores: “Una conducta com aquesta no seria punible segons el dret penal alemany, particularment no com a l’alta traïció contra la federació en el sentit de l’article 81.1 del Codi Penal alemany”. La clau és l’absència de violència. “Qui actua amb violència o amenaça de violència per menyscabar l’existència de la RFA serà castigat amb cadena perpètua o amb privació de llibertat no inferior als 10 anys”.

A Alemanya, l’article 92.1 del Codi Penal explica precisament què s’entén per menyscabar l’existència de la RFA i, “sens dubte, separar una regió que li pertany” entra dins la definició. “Un referèndum amb la finalitat de portar un estat a la independència indubtablement persegueix aquesta finalitat”, remarquen en l’informe. Però insisteixen que perquè sigui punible aquesta actitud és imprescindible l’aparició de la violència, que també està clarament definida per la jurisprudència alemanya.

“El Tribunal Suprem alemany, en la sentència de la sala tercera del 23 de novembre del 1983, es va pronunciar sobre un cas no només comparable, sinó en molts punts fins i tot idèntic. Es tractava de la responsabilitat penal d’un dirigent que va impulsar una iniciativa ciutadana en el marc de l’aleshores molt polèmica ampliació de l’aeroport de Frankfurt, que va portar protestes i manifestacions massives davant de l’aeroport. Seguint aquesta convocatòria, es van concentrar diversos milers de manifestants. I, durant hores, es van produir enfrontaments tumultuaris amb policies de totes les regions d’Alemanya. Una multitud de persones, policies i manifestants van ser ferits i hi va haver considerables danys materials. Amb la convocatòria de les manifestacions, l’acusat pretenia la finalitat d’exercir una pressió política massiva sobre el govern de l’estat de Hesse, de manera que es veiés forçat a retirar el projecte d’ampliació de l’aeroport. L’Audiència de Frankfurt el va condemnar a dos anys de presó per intent de coaccions sobre el govern de l’estat federat. Però el Tribunal Suprem va revocar aquesta condemna”.

La violència ha de ser efectiva

Quina relació té això amb el cas de Catalunya? “Segons l’article 105.1 del Codi Penal alemany, es castigarà aquell que il·legalment coaccioni el govern d’un estat federat amb violència o amenaça de violència perquè no executi les seves funcions”. Certament, expliquen els jutges de Schleswig-Holstein, en el cas del 1983 es podia imputar violència a l’acusat. Però en la seva sentència, el Tribunal Suprem afegia un matís important: “Per a la realització del fet no és suficient que un autor faci servir la violència o amenaci amb ella”. “Si l’acusat vol obligar l’òrgan constitucional amb violència que no s’exerceix directament sobre l’òrgan constitucional sinó sobre tercers o propietats, aleshores només es compleix el supòsit imputable quan la pressió i les coaccions poden semblar adequades per doblegar la voluntat de l’òrgan constitucional segons les exigències de l’acusat”, afegeixen.

Com en el cas català, el govern federal va haver d’enviar policies d’arreu del país per fer front a la situació. Però aquest fet, asseguren els jutges, no és “excepcional” per contenir una amenaça. “En cas de grans manifestacions, portar forces policials d’altres estats veïns no és gens estrany i, per això, en aquest context és poc rellevant”, apunten els jutges en l’informe.

El que seria rellevant, en canvi, seria que els independentistes haguessin aconseguit els seus objectius: “En cas que el govern d’un país sigui sotmès a coaccions per actes violents contra tercers o contra les propietats perquè es compleixin determinades exigències polítiques, aquests tumults només són violència quan la pressió assoleix tal grau que un govern es pugui sentir forçat a la capitulació davant les exigències dels violents per evitar danys seriosos a la col·lectivitat o a determinats ciutadans”.

Conclusió: “Si s’apliquen aquests principis al cas present, es podria constatar que al perseguit [Puigdemont], com a iniciador i com a líder de la realització del referèndum, sí que se li podria imputar la violència que va tenir lloc durant la jornada de votació. Ara bé, aquesta violència va ser, per les seves característiques, àmbit i eficàcia, no més rellevant que els tumults que en el seu dia van tenir lloc a Frankfurt. I, com mostra la història, no va ser prou idònia per posar el govern sota una pressió que l’hagués fet capitular davant les exigències dels violents”.

Puigdemont no podrà ser extradit per rebel·lió i els jutges tampoc tenen clar que ho pugui ser per malversació. Tal com va avançar ahir l’ARA, l’informe addicional sobre malversació que va fer arribar a Alemanya el magistrat del Suprem Pablo Llarena no va ser suficient per esvair els dubtes dels jutges. Ara el president confia que Alemanya denegui l’extradició.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT