"La meitat d'aquest país em volia mort": els polítics que sí que van trair el seu partit

BarcelonaAlberto Núñez Feijóo s'ha quedat aquest dimecres, amb 172 diputats, a les portes de ser investit president. El PP, però, no s'ha cansat d'invocar la bancada socialista, amb l'amnistia com a esquer, per obtenir el suport dels quatre diputats que li falten per a la majoria absoluta. Una crida indirecta al transfuguisme que Pedro Sánchez no ha dubtat a titllar com "la pitjor de les corrupcions". D'aquesta pràctica, però, se n'han beneficiat tant el PP com el PSOE. Els successius pactes per frenar-ho han reduït els casos, però no els han aturat.

El més conegut és el d'Eduardo Tamayo. De fet, el diputat socialista madrileny, que va impedir el 2003, juntament amb María Teresa Sáez, que Rafael Simancas assolís la presidència de la Comunitat de Madrid, ha llegat a l'argot polític el terme tamayazo per definir aquesta pràctica. Però hi ha altres noms dels quals ja gairebé ningú es recorda i que van acaparar portades per fer el salt al seu partit. La pressió va ser tan forta que alguns d'ells fins i tot es van sotmetre a una cirurgia estètica i van marxar ben lluny per intentar tornar a tenir una vida normal. Com Susana Bermúdez.

Una de les primícies més grans amb què podia somiar un periodista l'agost del 1999 era trobar la diputada del PSOE de Ceuta. Havia desaparegut del mapa des que es va començar a airejar que aquesta filla d'un històric militant del PSOE, que també acabaria sent expulsat del partit, havia sucumbit a les temptacions de Jesús Gil. El llavors alcalde de Marbella i màxim dirigent del GIL (Grupo Independiente Liberal), que s'havia quedat a un sol diputat de la majoria, volia fos com fos aconseguir el poder a Ceuta. I va aconseguir seduir Bermúdez per acabar amb el tripartit del PP, el PSOE i un partit independent a cop de moció de censura i només dos mesos després de constituir-se la cambra.

Luxes i un viatge a Disneyland París

Per evitar que s'ho repensés, Gil va allotjar Bermúdez uns dies en un luxós habitatge a la Costa del Sol i li va pagar un viatge a Disneyland París. Ell mateix la va tornar de nou amb un vaixell a Ceuta i la va conduir de la mà fins a les portes de l'Assemblea el dia de la investidura enmig d'una multitud que la increpava. Bermúdez i el seu marit van arribar a ser jutjats per presumptes suborns, però van ser absolts per manca de proves, com la resta de trànsfugues que han acabat davant d'un tribunal.

Ella, però, va pagar un preu molt alt. El càrrec de consellera de Cultura només li va durar un any i mig, el temps que va trigar a descompondre's el GIL. Es va traslladar a l'altra punta de l'Estat, a Saragossa, a fer de psicòloga i fins i tot es va retocar lleugerament la cara perquè no la reconeguessin. Ara fa tres anys va trencar el silenci en una entrevista. “Si tornés enrere, no ho tornaria a fer”, admetia.

Gràcies al transfuguisme, però, també s'han impulsat carreres com la d'Eduardo Zaplana (PP), que acabaria de president de la Generalitat Valenciana. Zaplana va aconseguir l'alcaldia de Benidorm el 1991 gràcies a una moció de censura amb el suport d'una dissident del PSOE, Maruja Sánchez, a qui anomenarien la bien pagá. Sánchez, que va morir a l'estiu, ja no va tornar a anar a cap llista, però tant ella com el seu marit van ser contractats com a assessors fins al 2009, quan el PP va perdre el poder.

També hi ha dirigents populars que han passat al PSOE. Xosé Luis Barreiro va passar en 11 mesos de ser el vicepresident d'Alianza Popular (AP) a ser-ho dels socialistes gallecs i a sentir com Manuel Fraga el rebatejava com el felón. Després de fracassar en el seu intent d'obtenir la presidència del partit el 1986 per l'oposició de Fraga, Barreiro va marxar del partit, en va fundar un de nou, el va dissoldre per integrar-lo en un altre i va pactar una moció de censura amb el PSOE. Curiosament, el mateix dia que es debatia aquesta moció, els seus antics companys d'AP —amb un joveníssim Mariano Rajoy substituint-lo a la vicepresidència- van trobar un document amb la firma de Barreiro en una adjudicació irregular que l'acabaria inhabilitant anys després.

També de cognom gallec era el trànsfuga que el 1989 evitaria que triomfés la moció de censura contra el primer president de la Comunitat de Madrid, el socialista Joaquín Leguina. El popular Nicolás Piñeiro, que havia abandonat el partit mesos abans, es va negar a donar suport a la moció presentada pel PP amb CDS (Centre Democràtic i Social). Alberto Ruiz-Gallardón, que havia de rellevar Leguina, el va acusar de "comprar el traïdor Piñeiro". El que seria batejat per l'Abc com l'impresentable va afirmar en una entrevista molts anys després: "La meitat d'aquest país em volia mort".

Traïcions entre familiars

Ser família no comporta necessàriament lleialtat. Si no que li preguntin a qui va ser l'alcalde de Las Palmas el 1987. El seu cosí, que també formava part del CDS, va votar a favor de la moció del PSOE amb IU per treure'l del consistori. Davant de la proliferació de casos de transfuguisme, els principals partits van acordar el 1998 que una moció de censura no pogués tirar endavant amb els vots de regidors del partit contra el qual es presentava la iniciativa. Però alguns regidors trobaven escletxes. Com el representant socialista que va donar suport a una moció de censura del PP contra el BNG i el PSG al petit poble corunyès de Boimorto el 2015. José Balado no va integrar-se mai en el grup municipal socialista i va poder evitar així la llei. El 2020 la llei es va ampliar a totes les cambres, però el PP es va retirar de l'acord un any després arran de la moció de censura fallida a Múrcia.