El més dur de la partida comença ara
MadridEl termòmetre de l'inici de la legislatura i el debat d'investidura –amb Feijóo com a teòric protagonista de la primera tirada– ha pujat bastants graus els últims dies. I ha tingut dos escenaris principals: el Congrés de Diputats, on s'ha debatut i aprovat l'ús de les llengües oficials; i l'Ateneo de Madrid, on Felipe González i Alfonso Guerra van buidar el pap contra Pedro Sánchez i els independentistes. Són fets de significació oposada i expressen una situació complexa, un joc que té diverses pantalles. I la part més dura de la partida comença ara.
És evident que els socialistes esperen el seu moment per jugar fort, és a dir, quan fracassi Feijóo. El PSOE es bolcarà en l'intent de reeditar acords amb els seus aliats de la legislatura passada, afegint-hi Junts. Una operació d'autèntica filigrana per les possibles complicacions. La paraula amnistia circula com si ja fos moneda corrent, tot i que el govern evita pronunciar-la. El millor d'un balanç d'urgència és que els primers debats sobre l'ús de les llengües oficials han posat de manifest que el plurilingüisme es pot practicar al Congrés sense gaires problemes.
L'anècdota està en el comportament estrafolari de Vox, deixant els aparells de traducció a l'escó de Sánchez, i en la imatge d'un PP desconcertat perquè un dels seus, Borja Sémper, va parlar en euskera a l'hemicicle. En fi, prova superada i en procés de normalització la utilització de les llengües oficials al Parlament espanyol.
Paral·lelament, González i Guerra no tenien necessitat d'aparèixer en el debat sobre les condicions en què pot arrencar la nova legislatura d'una manera tan agra, com dos rondinaires passats de voltes. Es van excedir. Segurament, l'expresident del govern espanyol va voler tenir un gest de solidaritat amb el seu antic vicepresident, que presentava un llibre sobre la seva trajectòria. Però del llibre gairebé no se'n va parlar. Va ser Guerra qui més va criticar l'actual líder del PSOE dient que si hi ha algú deslleial és el mateix Sánchez, perquè és qui s'ha apartat del que deia el partit –per exemple, sobre l'amnistia– fins fa pocs mesos. Per a Guerra és difícil seguir qui canvia d'opinió amb tanta freqüència i en afers tan greus, creu, com el possible oblit dels delictes que van cometre els dirigents independentistes. I Felipe González ho va qualificar tot plegat de xantatge.
Canvi d'opinió amb l'OTAN
Sap greu. Sap greu per ells mateixos, perquè van ser protagonistes d'una etapa decisiva en la qual Espanya va fer un salt qualitatiu molt important en l'escenari europeu. Uns anys en què van rectificar el greu error que havien comès sobre l'OTAN. Ara critiquen Sánchez per estar disposat a prendre decisions importants per facilitar una segona legislatura de govern progressista amb aliances complexes. González i Guerra no recorden que van passar de dir “OTAN, d'entrada no” a convocar un referèndum perquè el país els donés l'aprovació al canvi de criteri sobre la permanència d'Espanya a l'Aliança Atlàntica. Una etapa, aquella, en la qual la dreta també va quedar descol·locada.
Encara recordo l'entrevista que vaig fer a Manuel Fraga, llavors president d'Aliança Popular, i el titular que em va avançar –el va repetir després a la tribuna del Congrés–: “El cuerpo me pide votar no, pero me voy a abstener por responsabilidad”. Aquella abstenció del PP no la va entendre cap govern europeu –ni els americans– i el PSOE va convocar el referèndum en termes de plebiscit sobre González. Ho haurien de recordar, ell i Guerra, perquè els socialistes governaven amb majoria absoluta. Una gran diferència amb el moment actual, en què Sánchez s'esforça per construir una majoria parlamentària que és un trencaclosques.
En tot cas, continuo pensant que una amnistia completa, en termes de tancament de tots els procediments judicials relacionats amb l'1-O, és un acord ben complicat. L'any que ve és l'últim de l'actual legislatura catalana. Podrien presentar-se Puigdemont i Junqueras a les eleccions vinents? Els convé als socialistes, ara que el PSC i Salvador Illa acaben d'obtenir un gran resultat a Catalunya? És evident que l'anàlisi del comportament de les urnes el 23 de juliol no estarà absent dels càlculs polítics que facin els socialistes abans de donar a conèixer el seu projecte de suposada amnistia.
Un jurista de llarga experiència em comentava aquests dies que el va sorprendre que dirigents d'un partit que al principi de la Transició van considerar necessària la llei d'amnistia per consolidar el canvi democràtic, pagant el preu de perdonar fins i tot delictes de sang, s'hagin pronunciat ara amb tanta rotunditat contra un altre projecte de llei que perdonaria figures delictives com la sedició –ara desapareguda del Codi Penal–, la desobediència o la malversació. Les comparacions solen ser difícils, però la reflexió és interessant.
Garanties de no tornar-ho a fer?
D'altra banda, si l'amnistia ha de ser completa i ho ha d'esborrar tot, als socialistes els convé tenir certes garanties. És una mica pueril haver de demanar als dirigents del Procés que a canvi de l'amnistia prestin jurament –o la promesa– que no ho tornaran a fer. Exigir un acte de penediment públic no és realista. Ara bé, seria lògic que si s'arriba a un pacte es prevegi un intercanvi de garanties respecte al fet que hi ha una mínima voluntat de col·laboració. I això exigeix actuar de manera diferent per no provocar el xoc de trens del 2017, amb la suspensió de l'autonomia de Catalunya consegüent.
Sigui com sigui, hi haurà d'haver alguna rebaixa de les altes expectatives amb què han començat les negociacions. La idea que l'amnistia estava acordada a l'agost quan es va constituir la mesa de la cambra no va quedar recollida en cap document ni comunicat. ERC va fer canvis de redacció en la seva nota oficial. La primera deia que “l'Estat es compromet a posar fi a la repressió contra l'independentisme per les vies legals necessàries, entre les quals una llei d'amnistia”. A la segona versió va quedar només l'esment de “les vies legals necessàries”. Un canvi prudent, sens dubte.
