16/12/2023

Rabindranath Tagore i la política espanyola

4 min
Alberto Núñez Feijóo, durant el debat sobre la llei d'amnistia al Congrés.

MadridLa legislatura ja ha arrencat amb velocitat de vertigen i es desenvolupa en molts escenaris. Tots, no obstant això, conflueixen en un que, de moment, és el principal. Es tracta de les relacions entre el PSOE i el govern, d'una banda, i el PP, de l'altra. El convenciment del líder popular, Alberto Núñez Feijóo, que va guanyar les eleccions i li han pres el lloc que li corresponia, ha fet molt difícil que es reprengui una relació mínimament normalitzada entre el seu partit i el socialista.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Amb aquest rerefons, el conflicte polític entre els dos partits que s'han anat alternant en el govern d'Espanya durant la major part de l'actual era democràtica ho contamina tot. El resultat és una certa paràlisi en la recerca de solucions per a problemes que, com els de la justícia, s'haurien d'haver resolt amb urgència des de fa anys i que continuaran aparcats indefinidament.

Mentrestant, la feina de Pedro Sánchez –almenys la més visible– consisteix a dedicar molt de temps a justificar els seus pactes i a afrontar les conseqüències de les seves concessions –ara també davant el Parlament Europeu–. I la d'Alberto Núñez Feijóo consisteix a intentar desgastar l'adversari a tot arreu, sense concessions. No és estrany, en aquest context, que l'encara vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Nadia Calviño, hagi posat tota l'energia a aconseguir la presidència del Banc Europeu d'Inversions (BEI). Estic convençut que en aquesta decisió no hi ha influït només la importància del càrrec, sinó també el goig de deslliurar-se del clima intern del país. Calviño és ben diferent del seu pare, José María, que va ser director general de RTVE. L'ens públic era molt progovernamental i l'oposició deia de tot a Calviño pare a la comissió parlamentària corresponent. Ell feia com si li rellisqués tot i en una ocasió va respondre a qui l'interpel·lava que no es molestés a mirar de provocar-lo: “No m'hi trobarà”. I va afegir, molt irònicament: “He llegit Rabindranath Tagore i, com el poeta bengalí, prefereixo ser com el sàndal, que perfuma l'espasa que el talla”.

L'esperit de Tagore és clar que no domina l'escena política espanyola i Nadia Calviño també ha preferit –sense tantes ironies com el seu pare– fer com el sàndal i sortir de la bogeria que ens envolta. El més positiu del seu caràcter és que sempre se les ha enginyat per respondre amb raons i sense exaltar-se –al Parlament i als mitjans de comunicació–, en un moment en què cotitza més la navalla esmolada. S'ha alliberat de Yolanda Díaz i el seu entusiasme i d'una oposició amargada que porta tan malament el lloc que ocupa al tauler de la política, comprimit entre un Vox excitat i radical i un PSOE camaleònic, capaç de dir una cosa i fer la contrària sense enrojolar-se. Hauríem de felicitar la Nàdia pel càrrec obtingut i per haver estat capaç d'aguantar el temporal dels últims anys sense perdre ni el rumb ni el somriure.

De Pamplona a Estrasburg, el que domina l'escena política espanyola, en canvi, és molt diferent de la poesia reflexiva de Tagore. De vegades, el to dominant es queda en un interludi més líric, com li va passar a Feijóo quan la proposició de llei d'amnistia es va sotmetre al primer debat, el de la presa en consideració al Congrés. El líder popular va voler deixar una frase per a la història i va dir allò que la sessió que s'estava vivint al Congrés era “la més trista i la més decadent” des del 23-F. Per un moment no vaig poder reprimir un sentiment de llàstima per acompanyar l'angoixa vital de l'orador. I és que em va recordar alguns dels passatges de Neruda, allò de “puc escriure els versos més tristos aquesta nit”, seguit d'un altre encara més compungit, quan constatava per explicar el seu estat d'ànim que “és tan curt l'amor i és tan llarg l'oblit”.

Crispació

Per a Feijóo el resultat electoral sí que va ser curt, tot i ser el PP el partit més votat, i ara per ara sembla que serà llarg el temps que haurà de passar abans que tingui una altra oportunitat de conquerir el Palau de la Moncloa. Altres actors polítics, com Javier Esparza, líder de la Unió del Poble Navarrès (UPN) o Míriam Nogueras, la portaveu de Junts, estan en canvi molt lluny de qualsevol temptació d'alè poètic en les seves intervencions. Nogueras interpreta la versió femenina al paper tòpic del català emprenyat quan puja a la tribuna d'oradors. Sens dubte, en la gran obra teatral a què estem assistint no és el personatge més agraït. I té contrapartides molt desagradables. Recordo algunes imatges de la seva arribada a l'aeroport de Ginebra, on algunes persones li van dir de tot.

Però ella també fa servir els adjectius com pedrades. Ho va fer per qualificar de “persones indecents que haurien de ser cessades i jutjades” els magistrats més significats que van intervenir en la causa penal del Procés. La reacció al món judicial ja s'ha vist: ha consistit a tancar files per sobre de les diferències ideològiques, que entre els jutges també són molt marcades. Un moviment semblant es va produir quan els fiscals d'aquell mateix sumari van demanar anticipadament empara al fiscal general, que va acabar dient públicament que els donaria suport si les seves funcions es veiessin “pertorbades”.

Aquesta dinàmica d'acció-reacció té importància ara que es parla d'una possible entrevista entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, que ja es van veure de prop dimecres al Parlament Europeu. Tant si acaben tenint una entrevista com si no, segur que el govern espanyol farà arribar el missatge que voldria que des de Junts no es posin més bastons a les rodes, sobretot si el seu efecte ha de ser dificultar l'aplicació de la llei d'amnistia. El ministre Bolaños ha hagut de fer de bomber amb els jutges, mentre que Puigdemont ja va advertir Sánchez des d'Estrasburg que “les oportunitats s'han d'aprofitar quan passen” i que “si es deixen passar per por o per incapacitat, les conseqüències no són mai agradables”. Sánchez va posar cara de circumstàncies. Però les advertències en política sempre suposen riscos, també per als qui les llancen. Recordem un altre vers de Rabindranath Tagore, el que deia: “Convertiu un arbre en llenya i podrà cremar per a vosaltres; però ja no produirà flors ni fruits”.

stats