"Som una nació i diem prou": quan Catalunya es va plantar el 2007 amb Rodalies (i amb l'Estat)

BarcelonaEl mal funcionament de Rodalies és una realitat des de fa dècades. La Xarxa de Plataformes d’Usuaris de Tren de Catalunya i l'ANC han cridat els catalans a sortir al carrer aquest dissabte per protestar per l'estat de la xarxa i el desemparament dels usuaris en dues manifestacions diferents. El malestar amb Rodalies ve de lluny, i la prova és que, el 2007, Catalunya va viure la primera manifestació massiva contra el caos ferroviari arran de les obres de l'AVE a Barcelona. Van ser 200.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, i 700.000, segons els organitzadors, unes xifres que serien la preqüela de les grans mobilitzacions del Procés. El clam als carrers de Barcelona l'1 de desembre del 2007 va ser clar: "Som una nació i diem prou". Prou als dèficits en les infraestructures i el servei ferroviari, però també al constrenyiment sobre l'autogovern que ja s'albirava en l'Estatut retallat.

Al darrere d'aquella manifestació hi havia la Plataforma pel Dret de Decidir, nascuda un parell d'anys abans. Un dels seus portaveus, Gerard Fernández, recorda que la reivindicació d'un servei de transport digne va servir per aglutinar tot el país, des de les 200 entitats que s'hi van adherir fins als partits polítics catalanistes (excepte el PSC). "Era un moment d'acumulació de forces. Volíem sumar des de la transversalitat, i dir que tot el que afecta el país ho havíem de poder decidir entre tots", explica a l'ARA.

El febrer del 2006, la mateixa Plataforma pel Dret de Decidir havia organitzat una manifestació contra la negociació de l'Estatut a Madrid, per bé que menys multitudinària, i on ja es van sentir proclames clarament independentistes que es repetirien en la del 2007. L'objectiu de la Plataforma era buscar un front comú de país posant el focus en les infraestructures, però sense obviar que, al darrere, hi havia un "problema" amb l'Estat i el tracte que dispensava a Catalunya, subratlla Fernández. Al manifest, demanaven el traspàs de Rodalies i més inversió, però també que es fessin públiques les balances fiscals i que Catalunya pogués recaptar tots els seus impostos. Unes reivindicacions que, com la dels trens, s'arrosseguen 19 anys després.

Amb els partits (i sense el PSC)

Assolir la unitat, doncs, era clau per a l'èxit. Per aconseguir-ho, la Plataforma va organitzar diverses reunions amb els responsables de mobilització dels partits, al CIEMEN, amb Fernández i la també portaveu Mònica Sabata. Hi eren Òmnium, Sobirania i Progrés i representants de CiU, ERC i ICV. El PSC, que encapçalava el segon tripartit amb José Montilla com a president, es va desmarcar de la protesta davant la dificultat de conciliar-ho amb la lleialtat amb el PSOE, a Madrid, tot i el perfil més aviat polèmic de l'aleshores ministra de Foment, Magdalena Álvarez. També aleshores, Álvarez va assegurar que la inversió ferroviària a Catalunya era més alta que mai i que s'aplicarien mesures urgents per mirar de redreçar la situació. Sí que va fer acte de presència a la manifestació l'expresident Pasqual Maragall (PSC).

El protagonisme durant la manifestació, però, va ser per a la societat civil, amb personalitats com l'historiador Manel Cuyás, la cantant Núria Feliu, l'escriptor Vicenç Villatoro o el president del Barça, Joan Laporta, al capdavant. Els partits van situar-se en segona línia de la marxa, que va anar de l'estació de plaça Catalunya a la de França. Amb tot, la Plataforma va treballar la convocatòria amb ells. Ho recorda l'aleshores militant d'ICV i ara diputat de Comuns, David Cid, que hi era: "Van buscar un eixamplament de la base. Nosaltres vam intentar situar al centre un model de transport públic que apostés per Rodalies, en l'època d'infraestructures com el Quart Cinturó". Això era un punt de fricció amb CiU, que havia posat més el focus en l'AVE i en la demanda que no passés pel centre de Barcelona, arran de l'esfondrament del túnel del Carmel.

En el flanc de la societat civil, també hi va haver molta "generositat" perquè la protesta fos un èxit, ressalta l'aleshores responsable de mobilització d'Òmnium, Jordi Bosch –que ja no forma part de la junta de l'entitat–. La "indignació popular" pels talls en el servei, amb especial afectació a la línia Barcelona-Llobregat-Anoia, es va fer sentir en un acte on, sobretot, es va posar de manifest la sensació de "maltractament" per part de l'Estat. Aquella primera experiència de mobilització unitària, destaca, va permetre iniciar un treball conjunt que va facilitar les convocatòries del 2010 –contra la sentència de l'Estatut– en endavant.

Paral·lelismes amb el 2026?

Es pot establir un paral·lelisme entre la manifestació del 2007 i les d'aquest dissabte? Pot ser això el reset que l'independentisme fa dies que busca per reactivar-se al carrer? Les fonts consultades apunten a una gran diferència: la del 2007 va ser una manifestació unitària, mentre que, ara, hi ha dues convocatòries. "Amb això estic disgustat", lamenta Fernández, que considera que l'independentisme no vol anar "apartat de la societat" –i que, així i tot, anirà a les dues–. El contrast es fa evident si es comparen els lemes de les concentracions: si la de 2007 era Som una nació i diem prou, la convocada per la Xarxa és Sense trens no hi ha futur i està molt enfocada als problemes específics del servei –i al darrere hi ha un moviment d'usuaris organitzats per línies–. La de l'ANC és Prou! Única via: independència. Amb tot, hi ha semblances innegables entre tots dos contextos: com aleshores, a la Generalitat hi mana el PSC amb un govern del PSOE a Madrid; hi assistiran i s'hi absentaran els mateixos partits que aleshores (tot i els canvis de sigles), i els talls a la xarxa ja fa setmanes que duren.

El professor de Ciència Política a la UB Daniel Cetrà recalca que, des d'un punt de vista històric i polític, és clau la força que agafa la sensació de "greuge" el 2007: "Aquest el moment en què es trenca la confiança en la capacitat de l'Estat de proveir serveis". Després, vindria la crisi econòmica. Tot plegat va generar un context en què l'independentisme va saber canalitzar un malestar que tenia un doble vessant: el material i el nacional. És una tendència que també s'observa a Escòcia, Flandes o Còrsega, amb repunts sobiranistes després de crisis que apuntalen aquesta sensació de greuge.

Ara bé, hi ha una cosa que diferencia clarament l'escenari del 2007 i el del 2026, avisa Cetrà, expert en nacionalismes: en aquell moment, l'independentisme es podia presentar com una opció "renovadora" i defensar la sortida de l'Estat com una solució plausible a la crisi (o, com a mínim, més fàcil que el que va demostrar la realitat després de l'1-O). Ara no té capacitat de fer-ho. El resultat és que "no és clar que capitalitzarà" el malestar, perquè no hi ha cap força que ofereixi un relat clar, amb capacitat per imposar-se. "El risc és que tot plegat aboni la desafecció", conclou.