Carlos Castresana, fiscal: "No tenim un poder judicial veritablement independent"

BarcelonaCarlos Castresana acaba de publicar Bajo las Togas (Tusquets, 2025) sobre errors judicials al llarg de cinc segles d'història. Aquest fiscal de carrera des del 1989, ha estat membre de la Fiscalia Antidroga i de la Fiscalia Anticorrupció del Tribunal Suprem i actualment és fiscal al Tribunal de Comptes. En la seva trajectòria destaca haver estat autor de les denúncies que van permetre el processament dels generals Pinochet i Videla.

Vostè fa un exercici que és poc habitual, i és assenyalar errors judicials.

— No és tan estrany. És veritat que a Espanya n'hi ha poca tradició, però en països anglosaxons i a França sí que n'hi ha. En el meu cas, he treballat molts anys en la jurisdicció penal i he detectat les patologies del procés una vegada i una altra. El llibre mira de cridar l'atenció dels errors i que no es tornin a repetir, cosa que també és una cura d'humilitat per als operadors jurídics. Tractem amb un material sensible i l'hem de tractar amb cura. A vegades hi ha gent que s'acosta a la justícia amb frivolitat.

Amb poca humanitat?

— Sí, amb poca humanitat. Perquè tu pots pensar que un delicte és espantós, però darrere hi ha éssers humans, qui el va cometre i qui el va patir. Nosaltres hem de corregir aquestes situacions sense deixar-ho pitjor que el que ens havíem trobat: reparar la víctima i donar al responsable el que diu la llei i no el que se li acudeix al jutge. El més problemàtic no és que hi hagi errors, totes les obres humanes són imperfectes, sinó que és que no es corregeix i continua arrossegant el sistema.

Repassa errors judicials de fins a cinc segles. Quins són els de més abast?

— A vegades no són només errors, sinó infàmies o accions intencionades. He classificat els errors en diferents grups. El primer, l'error de la paraula, que a vegades en el marc d'un procediment judicial la valorem de més, com per exemple quan només hi ha un testimoni que corrobora uns fets i ens hem d'assegurar que no s'equivoca o no menteix. Però a vegades també passa el contrari, que es menysprea un testimoni, per exemple el d'una dona que diu que la van violar. La paraula s'ha d'apreciar en la justa mesura. El segon grup és la prova indiciària i els fets incriminatoris i exculpatoris. La prova indiciària és la més difícil d'aplicar en l'àmbit penal i la que té més condemnes injustes. I el tercer grup, l'he titulat El burladero, que és quan de manera maliciosa algú aprofita el dret penal per escombrar l'enemic, i aquí la qüestió és que el sistema ha de detectar-ho i prevenir que no sigui condemnat un innocent.

Ara que parla de prova indiciària, li he de preguntar per la condemna al fiscal general almenys sense proves directes. Què en pensa?

— Prefereixo esperar al text de la sentència. Fins ara tampoc m'he pronunciat perquè soc un fiscal en actiu i estic proclamant que no s'ha de posar pressió als tribunals. Hauríem d'esperar que el tribunal es pronunciés en llibertat i després veure si està justificat el que ha resolt.

Per què és polèmic a l'Estat criticar una sentència judicial?

— En aquest país no hi ha hagut gaire crítica i, fins i tot, certa prevenció. Jo penso que hi hauria de ser perquè és bo per al pluralisme i la transparència de l'actuació dels tribunals. El problema a Espanya és que no hi ha una tradició democràtica al poder judicial. Hem heretat un aparell d'una dictadura que no ha sigut reformat amb profunditat com es va fer amb l'exèrcit, la Guàrdia Civil i els serveis d'intel·ligència, com es va fer durant la Transició. Tenim una autoritat [el poder judicial] que genera por i que no connecta amb la societat, hi ha opacitat i això no contribueix al fet que el ciutadà es reconegui en el sistema.

Quins canvis caldria fer?

— S'ha de refundar completament el poder judicial a Espanya. El sistema d'oposicions ha de ser més plural, transparent, hi ha d'haver una obertura a la societat perquè els candidats a jutges i magistrats no vinguin sempre del mateix sector social conservador.

Aquest és un dels canvis que planteja el govern espanyol. Està d'acord amb l'altre gran canvi que impulsa, que siguin els fiscals els que assumeixin les instruccions judicials?

— Ara no hi ha prou fiscals per fer aquest canvi. La qüestió no és qui instrueix, la qüestió és si té la independència suficient i la garantia perquè el ciutadà confiï perquè la investigació sigui imparcial i no segueixi cap línia política.

Ara ho són, d'independents, els fiscals?

— No, les relacions entre el govern i el fiscal general no són transparents. És una ombra de desconfiança que s'estén per tot el sistema.

I els jutges instructors?

— Relativament. Depenen del CGPJ, que a la vegada és escollit per partits i associacions i que en moments importants s'ha convertit en una corretja de transmissió del Congrés i el Senat. Hi ha una confusió de rols que fa que puguem afirmar que des de la Transició fins aquí encara no tenim un poder judicial vertaderament independent i això és molt important en un estat de dret.

Hi ha jutges que actuen políticament?

— L'activisme judicial hi ha sigut sempre perquè els polítics no han sabut resoldre els problemes.

El cas Begoña Gómez és un cas d'activisme judicial?

— No em pronunciaré sobre casos en procés.

Quina reforma faria al Consell General del Poder Judicial?

— No és qui proposa els candidats, sinó com el fet que per elegir-los es faci un escrutini real de quins són per escollir els millors d'acord amb el mèrit i la capacitat, perquè són els que vigilen la independència judicial. No poden ser una corretja de transmissió dels partits. S'hauria de fer un escrutini de les resolucions que han dictat per assegurar-nos que tenen l'excel·lència requerida.

Hauria de comptar tenir condemnes en contra d'Estrasburg?

— Hauria de ser un criteri desqualificador important, ja que vol dir que el que ha dictat no està d'acord amb el sistema europeu de drets humans.

Com va ser perseguit Pinochet?

— Va ser interessant, una iniciativa insòlita i una mica ingènua que estava plena de raó. La causa de Pinochet no hauria sigut possible als anys vuitanta perquè hi havia la Guerra Freda i tampoc als 2000 amb la guerra al terror. La justícia internacional funciona com les marees, que ve si les condicions són favorables i es retira si les condicions són hostils.

A l'Estat s'ha tancat la possibilitat de la jurisdicció universal.

— Vam tenir èxit amb Pinochet, amb Videla, després es va avançar en el cas de Guatemala, i en el moment en què es va tocar el Tibet i Guantánamo... es va posar el primer forrellat amb el govern de Zapatero i en acabat amb Rajoy i ara no hi ha jurisdicció universal. És un retrocés i ens situa en una posició d'incompliment de les nostres obligacions internacionals, que és perseguir de forma universal el genocidi i els crims contra la humanitat.

Netanyahu ha comès genocidi?

— Indiciàriament. El Tribunal Penal Internacional ha d'avançar en el procediment i exigir responsabilitats.

I Putin?

— És diferent, veig crims contra la humanitat i de guerra. És més difícil dir que vol exterminar els ucraïnesos, però crec que en el cas dels dirigents israelians sí que tenen una voluntat. No se n'amaguen, diuen que volen deixar Gaza neta de palestins, que és el mateix que deia Hitler d'Alemanya i els jueus.

Com valora el fet que a Espanya els crims del franquisme no s'hagin investigat?

— No solament hem sigut injustos amb les víctimes de la dictadura, sinó que també hem sigut indegudament amnèsics amb la nostra pròpia història. Necessitem una comissió de la veritat. Així, segurament, no hi hauria tants joves d'extrema dreta.

Què pensa de l'amnistia?

— No em pronunciaré, està sub iudice. En resum, diria que les amnisties suposen reconèixer que hi ha hagut una situació excepcional i que amb interès de la societat s'ha de girar full per la reconciliació i la convivència. Qualsevol mesura que contribueixi a la convivència s'ha de jutjar favorablement, però no em pronuncio concretament sobre aquesta llei d'amnistia.

Aquest dilluns comença el judici contra la família Pujol. Creu que ha de ser jutjat, l'expresident?

— El Codi Penal diu que, com a regla general a excepció de delictes molt greus, les persones majors de setanta anys no han d'ingressar a la presó encara que siguin culpables. Una persona de noranta-cinc anys difícilment podria estar en disposició de defensar-se amb garanties. Les regles de joc farien repugnant un exercici que seria gairebé de venjança davant de qui no es pot defensar, seria un abús d'autoritat.