El Papa, l'Església i l'estat espanyol

MadridA l’inici de la dècada dels vuitanta Lluís Foix, llavors director de La Vanguardia, em va oferir anar de corresponsal a Roma. No m'ho vaig pensar gaire. Era una oportunitat irrenunciable per obrir horitzons. Des del primer dia em va interessar el seguiment del Vaticà tant o més que el de la política italiana i les seves contínues crisis de govern. La Democràcia Cristiana seguia aferrada al poder, però amb complexos i inestables pactes amb forces minoritàries, com el Partit Socialista de Bettino Craxi. A la Santa Seu encara estava en una etapa inicial el pontificat del papa Joan Pau II, seguit molt de prop per la premsa espanyola, en un moment especialment interessant per l'imminent canvi polític que portaria el PSOE de Felipe González a la Moncloa, amb una majoria absoluta de 202 diputats. Entre els corresponsals a Roma hi havia Juan Arias (El País) i Joaquín Navarro-Valls (Abc), més tard portaveu de la Santa Seu. El meu agraïment a tots dos és etern, per l'amabilitat amb què em van acollir. A la redacció de La Vanguardia la mà solidària sempre estesa era la del pare Jordi Piquer, que exercia la seva auctoritas en la matèria amb una dolçor de caràcter que convertia l’obediència en un plaer.

Tots aquests records m’han assaltat ara, i han fet que em preguntés en què pot haver canviat en gairebé quatre dècades la percepció social de l'activitat de l'Església a Espanya, després de pontificats tan diferents com els de Wojtyla, Ratzinger i Bergoglio. Jo no vaig haver de seguir un conclave. Als anys vuitanta, l’autoritat de Joan Pau II en la conducció de l'Església universal era forta i evident. Molts podran recordar la imatge d’Ernesto Cardenal agenollat davant del Papa, que el renyava, durant la seva visita oficial a Managua, el 1983. Cardenal va ser un dels més significats representants de la teologia de l’alliberament i ministre de Cultura a Nicaragua entre el 1979 i el 1987. El motiu de la recriminació pública per part del Papa va ser precisament la participació d'aquest sacerdot i poeta en un govern de caràcter socialista. Wojtyla li va prohibir l’administració dels sagraments el 1984. Deu anys més tard, Ernesto Cardenal va abandonar el Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN), en protesta contra l'evolució autoritària del règim del president Daniel Ortega. El papa Francesc el va rehabilitar el febrer de 2019, aixecant la suspensió a divinis imposada trenta-cinc anys abans. Tot un signe del canvi de la situació internacional i del caràcter divers dels pontificats de Wojtyla i Bergoglio.

El record de l'experiència i la peripècia vital d’Ernesto Cardenal m’han fet pensar aquests dies en els canvis que el pas del temps ha facilitat en l’orientació de l'Església. El cas de Nicaragua és molt especial, però el contrast entre les decisions de Wojtyla i les de Bergoglio permet preguntar-se quin camí seguirà ara el Vaticà, o si intentarà una mena de tercera via. I en relació amb això, com pot afectar Espanya i el seu govern l'evolució de l’Església. Ara per ara, la coalició dels socialistes i Sumar analitza amb satisfacció la seva relació amb la Santa Seu, tant o més que la que ha tingut amb la Conferència Episcopal Espanyola. En aquest darrer àmbit els interlocutors que han tingut un paper destacat són l’actual president de la Conferència, Luis Argüello; els cardenals Omella i Cobo, arquebisbes de Barcelona i Madrid, respectivament, i Fernando Giménez Barriocanal, vicesecretari per a afers econòmics de la institució que reuneix els bisbes espanyols. Els assumptes que han servit com a test han estat la resignificació de la vall de Cuelgamuros, abans el Valle de los Caídos, i la negociació sobre les exempcions fiscals de l'Església. El diàleg sobre aquestes matèries ha estat molt facilitat pel pontificat del papa Francesc. El ministre de Presidència i Justícia, Félix Bolaños, li va dir en una de les seves primeres visites que tots dos havien nascut un 17 de desembre, i que això hauria d'afavorir tota mena de pactes. El Papa va contestar que aquesta coincidència era un bon inici.

La relació amb el govern espanyol

Fa algunes setmanes, amb Bergoglio ja hospitalitzat, el cardenal Pietro Parolin, secretari d'Estat del Vaticà, va rebre una delegació del govern encapçalada pel mateix Bolaños, per tractar sobre la resignificació de Cuelgamuros, objectiu entès per la Santa Seu. A la delegació hi havia també Alberto Herrera, ara subsecretari a la Moncloa i anteriorment al ministeri de Sanitat en l’etapa de Salvador Illa com a ministre, durant la pandèmia. Anys abans va ser el mateix Bergoglio qui va rebre Carmen Calvo, llavors vicepresidenta primera del govern, quan va viatjar al Vaticà per comunicar a la Santa Seu la decisió de treure de la basílica de Cuelgamuros les restes mortals del general Franco. En aquella entrevista, Calvo li va explicar al Papa que no havia considerat necessari anar a veure'l posant-se una mantellina al cap, i Bergoglio li va contestar: “L'important no és el que porteu sobre el cap, sinó el que hi teniu a dins”.

Amb el mateix Bergoglio i amb Parolín també es va tractar sobre els casos de pederàstia. El missatge del Vaticà va ser sempre contrari a qualsevol tolerància. Ara bé, tant al govern espanyol com en amplis sectors de la mateixa Església s'entén que el problema dels molts anys de silenci i les denúncies de les víctimes no s'ha pogut resoldre bé, tot i reconèixer la tasca feta pel defensor del poble, Ángel Gabilondo. El govern vol que hi hagi una comissió mixta per examinar les reclamacions i que es fixin indemnitzacions a les quals l'Església faci front. Fonts de la Conferència Episcopal consideren que caldrà seguir-ne parlant. Per al govern, el gran assumpte pendent és la revisió dels acords de 1979 amb la Santa Seu. L'objectiu, regular la laïcitat de l'Estat. Òbviament, s'haurà de veure abans qui és elegit com a pròxim pontífex i, sens dubte, esperar una altra legislatura que garanteixi un marc d'estabilitat política ara inexistent. El que seguirà igual per temps indefinit és el finançament a través de la casella del 0,7% a la declaració de la renda. L'any passat es van recaptar 384 milions d'euros per aquesta via. Són més de 9 milions de ciutadans els que marquen la casella. “Segurament –em deia una font de la Conferència– ens ajuda més gent de la que després va a l'església”.