EL PSC, un partit esquinçat en l’eix social i nacional

Com els egipcis intentant travessar el mar Roig, el PSC fa temps que és entre dues aigües que, de mica en mica, l’han ofegat. Fins fa pocs anys era allò que tècnicament s’anomena un catch-all party (partit que tot ho atrapa), capaç d’amalgamar perfils diversos i prioritats no sempre coincidents. És una característica d’aquests partits que els sol fer majoritaris.

Però el debat sobiranista ha fet que el PSC deixés enrere aquesta valuosa capacitat. El vot catalanista, que va recollir amb força durant l’època Maragall, o el vot d’esquerres, que sempre li havia donat un suport ampli, se n’ha allunyat. Tant fora com dins de l’àrea metropolitana, on molts creien que tenia un feu inviolable, ha experiment una erosió sense precedents que Núria Parlon o qui en sigui el nou primer secretari haurà de capgirar.

De 46 a 52 anys de mitjana

Fa uns anys les enquestes mostraven que, davant les afirmacions “És el partit que representa la gent com jo” o “És el partit que millor defensarà l’estat del benestar”, el PSC era al capdamunt de la llista. Avui no passa. Per exemple, els més joves li han girat l’esquena. Des de l’any 2005, i d’acord amb les dades d’intenció de vot del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), l’edat mitjana del votant socialista puja dels 46 als 52 anys. Així, aquell any gairebé 2 de cada 10 persones d’entre 18 i 30 anys pretenien votar-los. A principis de l’any 2014 la intenció de vot al PSC entre els joves no arriba al 6%.

En línia amb moltes societats europees, la catalana és de centreesquerra. Vora el 60% dels catalans s’ubiquen al centreesquerra o a l’esquerra. Segons els sondejos, i fins i tot tenint en compte que infraestimen el suport, el PSC recollia fa uns anys gran part d’aquest vot. Per exemple, el 2005 el 45% dels progressistes optaven per la formació que liderava Pasqual Maragall. En l’últim CEO, publicat l’abril del 2014, només el 14% mostren la intenció de donar suport als socialistes. L’emergència de partits com la CUP i Podem i el bon moment d’ERC han contribuït a fer que la fuga socialista per l’esquerra sigui notòria.

Independentisme testimonial

Pel que fa al debat nacional, la societat catalana s’ha mogut cap al sobiranisme i ha convertit l’estat propi en demanda majoritària. A la pregunta sobre preferències territorials (regió, autonomia, federalisme o independència), el 50% demanava a l’abril un estat independent. D’aquests, un irrisori 2% volia votar el PSC, una xifra que ha anat baixant.

Tanmateix, el 22% de catalans encara reclamen federalisme, un projecte del qual el PSC fa bandera. Les dades mostren que de federalistes ara n’hi ha menys (el 2005 eren el 35% del total), tot i que són significatius. Malgrat ser el projecte estrella dels socialistes, els federalistes perden interès pel PSC. A l’abril d’aquest any només un de cada dos federalistes tenia la intenció de votar els socialistes. El 2005 eren el 68%.

Esquinçat per l’esquerra, allunyat del sobiranisme i amb un federalisme que també es refugia en altres opcions, el pròxim líder del PSC té un repte majúscul: recuperar-se en l’eix social, atreure electorat favorable al dret a decidir i fer-ho amb competència en els dos flancs. Aquesta opció, però, parteix d’una premissa: que el PSC pretengui tornar a ser un catch-all party i, per tant, opció de govern.