Anatomia d’un candidat involuntari

Barcelona“Segurament és més el llibre d’un coordinador nacional d’ERC que no el llibre d’un candidat”, afirma Pere Aragonès, que esquiva així en la presentació del llibre Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic) les preguntes sobre si serà el pròxim aspirant dels republicans a presidir la Generalitat. “Estem lluitant perquè pugui ser-ho Oriol Junqueras”, afegeix, exhibint que també en l’art d’espolsar-se les qüestions incòmodes és un digne successor del líder d’ERC, qui, explica, el va seduir en un sopar el 2004 al bar Jonqueres, al carrer Jonqueres de Barcelona: “ Junqueras al cub”, diu fent broma.

Però Junqueras al cub és, en definitiva, la fórmula amb què es podria definir el mateix Aragonès, convertit en l’apòstol més evident del junquerisme ara que és a la presó. Tot i que ell defuig la paraula relleu, el llibre, escrit per la periodista Magda Gregori arran d’una sèrie d’entrevistes amb el vicepresident del Govern, explica com el mateix Junqueras el va ungir com a delfí durant una visita a Estremera amb Marta Rovira el gener del 2018: “Si li passa alguna cosa a ella, et toca a tu”. Un camí ja dibuixat durant el 2017, quan Aragonès havia quedat en un segon terme en els preparatius del referèndum també per ordre de Junqueras: “Hem de reservar-te perquè ha de quedar algú quan tots hàgim rebut”.

I és ara, amb Junqueras inhabilitat pel Tribunal Suprem, Marta Rovira a Suïssa i unes eleccions catalanes a l’horitzó, quan arriba el moment de sortir al camp. I Aragonès -que, poc amant de l’esport, en els partits de futbol amb els amics feia d’àrbitre- no vol definir-se com a candidat però se li entén tot: “Estic al servei del partit”. Una disciplina potser cultivada pel fet que la seva maduresa política arribés de la mà del congrés dels republicans de 2008, quan Joan Puigcercós es va imposar en una formació trinxada pels enfrontaments interns.

“Els purs i els traïdors”

L’escenari a ERC és ara absolutament diferent, amb un partit recosit que va a l’una també quan toca redreçar el timó i abanderar la via del diàleg amb l’Estat. “L’independentisme pragmàtic és l’independentisme posat a la pràctica”, defensa Aragonès, que en el llibre apunta que “l’única via possible per assolir la independència” és la del diàleg i eixamplar la base: “Tenim una majoria justa, o molt justa, que al Canadà o al Regne Unit serviria per votar però que no és suficient a Espanya per obligar l’Estat a acceptar un referèndum”. Un objectiu: el de fer créixer el consens al voltant de la independència que, diu, requereix deixar de banda “la dinàmica de purs i traïdors”. “Un projecte que parla molt de si mateix i poc de la gent no és seductor”, conclou Aragonès aplicant el llibret del seu referent. Junqueras al cub.