Pere Aragonès, un home tranquil per a una època turbulenta

BarcelonaPere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) és amb només 38 anys el president més jove de la Generalitat restablerta però, tot i la seva joventut, porta més de mitja vida en política, des la militància de base a la cúspide. L’ARA ha parlat amb una quinzena de persones que l’han tractat i l’han vist evolucionar tot aquest temps. Persones que hi han treballat, que hi han negociat i que hi han discrepat.

La seva és una trajectòria clàssica que com tantes altres comença a les joventuts, en el seu cas l’any 1998 a les JERC. “Ell és un socialdemòcrata des de petit. Quan ets més jove, tens un discurs més esquerranós i radical i ell ja era socialdemòcrata. La resta érem més esbojarrats, ell més de reflexió. És tal com era”, rememora Joan Puigcercós, exlíder d’ERC i de les JERC, on van coincidir. Reflexiu, pragmàtic, aplicat, cordial -també un punt distant- són adjectius que es repeteixen en la majoria de consultats. Hi coincideix un altre excompany d’Aragonès en els temps de les joventuts. “Quan va començar no tenia gaire iniciativa, però quan li donaves una feina la feia al mil·límetre. Molt eficient, crec que és el perfil de gestió que té ara”, exposa. Fins i tot s’atreveix amb un pronòstic: “Tothom pot estar tranquil que mai fotrà un duro a la seva butxaca, però des del punt de vista independentista no crec que faci cap abrandada”.

El nou president és sobretot un home de partit, però en el seu currículum també hi figura alguna rebregada contra la posició oficial d’ERC. Per exemple, en una executiva del 2006 quan es va posicionar a favor de votar no a l’Estatut -la direcció es debatia entre el sí i el vot nul-. Ho recorda un dirigent de l’època: “Va aixecar la mà i va dir que no i en aquell moment no era fàcil. Estava molt sol”. El partit acabaria virant i decantant-se pel no. També es desmarcaria tres anys més tard quan es va posicionar en contra de l’acord de finançament entre la Generalitat i l’Estat, que la cúpula del partit sí que avalava. “Els nostres noms es van filtrar de seguida a la premsa”, recorda l’exconsellera Anna Simó, que també s’hi va oposar. “Però ens vam aixecar i vam dir que nosaltres tancàvem files amb el que decidís el partit”, conclou. Malgrat tot, disciplina. Una altra paraula que es repeteix en qui s’ha topat amb ell. Ho referma una altra persona que també s’asseia en aquelles executives tempestuoses: “No tenia l’oratòria brillant del Carod, però era una persona molt disciplinada. Si ets així, arribes més lluny”.

La supervivència

Per entendre fins on ha arribat també hi ha dosis d’instint de supervivència i algun cop de sort. El 2008, en una de les èpoques més convulses i caïnites d’Esquerra, Aragonès agafa l’onada bona i se situa en la candidatura de Puigcercós al lideratge del partit, que acabaria resultant triomfadora. Però tot s’estronca el 2010, amb uns resultats nefastos a les eleccions al Parlament que estan a punt de deixar-lo sense escó i gairebé sense carrera. Puigcercós anuncia que abandona el lideratge. Aragonès aguanta.

I de flirtejar amb una retirada prematura a convertir-se en l’escuder del nou líder d’ERC, Oriol Junqueras, que el 2013 ja li encarrega feines com les de negociar els pressupostos amb CiU. “No aixecava mai la veu. Quan t’havia de dir que no t’ho deia amb un somriure pillín. Li intentàvem colar alguna esmena però ell era llest i sabia que l’alcalde de Monistrol era convergent i ens deia «això no»”, rememora Roger Montañola, exdiputat d’Unió i negociador de l’època. A la banda de CiU també hi negociava l’exconseller Antoni Fernández Teixidó, que fa el retrat d’una persona tranquil·la. “Jo tenia batalles sonadíssimes amb els socialistes i amb Iniciativa. Amb ell l’intercanvi d’impressions era educat i cordial. Les reunions que teníem eren un punt tedioses i tot”, assegura. “Fa un ús del silenci molt efectiu. Té bones maneres i un sentit de l’humor britànic”, concedeix Gemma Calvet, exdiputada independent d’ERC que hi va compartir despatx. Però, ¿fixant la vista enrere, s’imaginaven que estaven negociant amb un president de la Generalitat? “Que fos candidat potser sí, però que ERC guanyés eleccions no formava part dels càlculs de la CiU hegemònica”, exposa Montañola.

L’ascens

I a partir del 2018 salta a l’altre costat de la taula. Ja no és el diputat ras de l’oposició encarregat dels afers econòmics. És el conseller d’Economia que envia el seu equip a negociar amb l’oposició. Aquesta vegada, amb els comuns. “Amb el Pere costa establir-hi vincles de confiança. Mesura molt el que et diu i pensa molt abans de dir segons què. Però allò que et diu és el que hi ha. No t’enganya. Va de cara i es pragmàtic”, resumeix un dirigent d’En Comú Podem que l’ha tractat.

¿Què l’acosta i què el diferencia de Junqueras, el seu mentor? “Són estils molt diferents. Des del posat fins a la manera de fer. El Pere té un punt de timidesa i en canvi l’Oriol és molt expansiu”, assegura un dirigent actual del partit. “El càrrec imprimeix el caràcter. A veure quin li imprimeix a ell”, desempata la diputada del PSC Alícia Romero, que fa molts anys que coneix Aragonès perquè comparteixen generació, comarca (Maresme) i militància primerenca. “Es prendrà el càrrec amb seriositat, esperem que sigui diferent de Torra. N’estic convençuda que sí, és independentista, però que dirà tonteries, les justes”, conclou.