PERFIL
Política 01/06/2018

Pedro Sánchez, l''outsider' que mai claudica

Aterra a la Moncloa després de perdre dues generals, ser expulsat de Ferraz i recuperar el càrrec

Mariona Ferrer I Fornells
5 min
El líder del PSOE i nou president del govern espanyol, Pedro Sánchez, durant el debat de la moció de censura.

MadridPedro Sánchez avui no podia parar de somriure. Un somriure nerviós que contrastava amb la tensió de fa una setmana, quan s'ho va jugar a tot o res fent saltar pels aires el tauler amb una moció de censura llampec que va sorprendre tothom. El líder socialista ha après molt en aquest últims quatre anys. I probablement ningú ha cregut més en la seva figura que ell mateix. Aterra a la Moncloa després de perdre dues generals, ser desnonat de Ferraz i recuperar la secretaria general del PSOE amb tots els vents en contra. La victòria en la moció de censura suposa la seva segona resurrecció.

I és que Pedro Sánchez mai claudica. Està en el seu ADN. Si Mariano Rajoy fins ara era conegut com el rinoceront blanc de la política espanyola, el líder socialista ha fet gala de la seva capacitat de residència durant més d'un any i mig fora del Congrés fins a emportar-se el líder popular. La ironia del destí ha volgut que ni avui mateix ell es pogués votar en la moció de censura per no ser diputat. La seva perseverança, fins a l'extrem –vista com una obsessió malaltissa per alguns dels seus detractors dins del PSOE–, li ha permès acabar arribant a la quadratura del cercle i posar-se tota la bancada d'esquerres i independentista a la butxaca.

El 21 de maig, dilluns de la setmana passada, va fer un any de la victòria humiliant sobre Susana Díaz amb crítiques al seu lideratge discret per haver cedit el control de l'oposició a Ciutadans. Només quatre dies després silenciava les crítiques registrant la moció de censura sense ni informar abans alguns dels seus diputats ni tenir l'aval del comitè federal. Amb la militància a la butxaca, Sánchez ja no té por d'anar per lliure. "Guanyaré", "Seré president del govern", "Aviat acabarà l'etapa de Mariano Rajoy". Aquestes són algunes de les frases que ha repetit fins a la sacietat des de les les eleccions del 20-D del 2015. L'últim dia d'aquella campanya, amb tot en contra, continuava asseverant en una conversa informal amb periodistes que arribaria aviat a la Moncloa. Ningú podia creure-se'l. Amb la mateixa convicció, en un petit local improvisat del barri madrileny de Madrid, anunciava que venceria Susana Díaz tot i tenir tota la vella guàrdia del PSOE en contra.

Ha tardat dos anys i mig i un cop d'estat dins del seu partit pel mig. Però, tot i no demostrar grans dots en oratòria, ni tenir un cercle pròxim que destaqui pel seu currículum i els seus mèrits, el temps fora de la primera línia li ha servit per comprendre el canvi de temps a Espanya. El que Podem anomena un canvi de règim. Fora de Ferraz, va decidir devorar tots els llibres que pogués sobre els intel·lectuals que han construït Pablo Iglesias i va convertir el "no és no" en el lema de "sí se puede" del 15-M.

Esquerra contra dreta. Va ser la polarització que el va portar a Ferraz. I és també la nova política de blocs que ha aconseguit bastir al Congrés amb la moció de censura. Ara la incògnita és fins quan podrà governar i amb quins suports comptarà en realitat. "Això durarà quatre dies", assenyalaven ahir fonts pròximes a la direcció del PSOE, a cavall entre l'eufòria i el vertigen per haver aconseguit tombar Rajoy en només una setmana.

L'etern número dos... fins avui

El ja president espanyol sap de primera mà què significa perdre i renéixer de les cendres, com un au fènix. La seva trajectòria ha sigut la de l’etern número dos, el treballador incansable, tenaç, capaç de greixar la maquinària socialista des de les trinxeres. Nascut al barri madrileny de Tetuán el 1972, es va afiliar al PSOE amb només 16 anys. Va créixer dins de les files socialistes gràcies, sobretot, a José Blanco. El 2000 es va convertir, amb Antonio Hernando i Óscar López, en el trident que executava les ordres del número dos a Ferraz. Però si els seus companys van tenir una carrera meteòrica, Sánchez, tot i la seva planta –jugador de l’Estudiantes fins als 21 anys–, va ser sempre l’aneguet lleig dels anomenats 'chicos de Blanco'. Ferraz li va encarregar les tasques més feixugues: redactar propaganda electoral, respondre correus i fins i tot intentar modernitzar el PSdeG perquè Pérez Touriño arribés a la presidència de la Xunta.

Però Sánchez no es va quedar de braços plegats el 2011 quan es va quedar sense escó, i ho va aprofitar per acabar el doctorat en ciències econòmiques. La presentació del llibre de la seva tesi, a finals del 2013, va ser la primera mostra del relleu que l’aparell del PSOE estava cuinant. Sánchez va reunir gairebé tota la direcció del partit. Al capdavant, la seva padrina política, Trinidad Jiménez, que va oficiar el casament de Sánchez el 2006.

La imatge de suport en la presentació del llibre va ser el primer pas de Sánchez cap a la secretaria general, abonat a més d’una dècada pentinant tot l’Estat campanya rere campanya. Aquell jove doctorat en econòmiques amb àmplia experiència internacional –parla anglès i francès– va reunir més avals que Eduardo Madina al congrés del PSOE i va aconseguir el 2014 el lideratge del partit, amb l’aval indispensable de l’andalusa Susana Díaz. Els socialistes van decidir escollir “un diputat ras” per conduir el partit en un dels seus moments més difícils. Un ampli somriure per oblidar l’herència de Zapatero.

La medalla d'unir l'esquerra

Sánchez va arribar a Ferraz gràcies al suport de Díaz, però ella se'n va distanciar des de gairebé el minut número u per voler aspirar a la Moncloa i no conformar-se només amb la secretaria general. La història d'aquell desconcontre va explotar dos anys després quan era desnonat de Ferraz enmig dels crits de la militància. El líder socialista ja té el que la presidenta andalusa ha anhelat durant tant de temps. La vella guàrdia manté el silenci. ¿Podrà Sánchez governar amb 84 diputats? Acceptarà l'oferta de Pablo Iglesias de sumar a l'executiu?

El nou inquilí de la Moncloa ja no és un 'outsider'. Recupera un lloc al Congrés, aquest cop a la bancada blava del govern, i ja ningú li podrà negar el càrrec de president del govern espanyol, al costat de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, sumat a la medalla d'aconseguir unir l'esquerra a Espanya. Però enfronta també un repte titànic, un caramel que pot ser enverinat, amb un PP que passa a fer una oposició terrible. Estarà molt lligat, i els seus possibles socis desconfien de les batzegades que pugui fer pel camí.

stats