De polèmica en polèmica fins a la victòria de Mas

BarcelonaLa del 2010 va ser una campanya accidentada. Probablement una de les que més polèmiques involuntàries va concentrar. En només una setmana, el candidat d’ERC, Joan Puigcercós, ja havia incendiat la dreta mediàtica espanyola a l’afirmar que a Catalunya la “fregeixen a impostos i a Andalusia no paga ni Déu”, i la líder del PP, Alícia Sánchez-Camacho, havia hagut de retirar de la circulació un videojoc de les Noves Generacions del partit en què a cavall d’una gavina Alicia Croft disparava bombetes -que volien representar idees- contra estelades, un símbol que representava la “imposició” lingüística i... “immigrants il·legals” que es llançaven en paracaigudes. El primer a generar controvèrsia, però, havia estat l’aleshores president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que, en un intent de donar suport a un José Montilla que buscava la reelecció i quan el Procés encara no “dividia famílies”, va oferir el PSC com “l’únic que podia garantir la convivència entre els nascuts a Catalunya i els que no”.

La tercera és la bona

Amb el tripartit exhaust i la sentència de l’Estatut com a epitafi de la legislatura, la cursa d’aquell 28-N estava marcada per si la tercera era la bona i Artur Mas aconseguia arribar a la Generalitat. Per aconseguir-ho, el candidat de CiU posava sobre la taula la bandera del pacte fiscal i l’austeritat per intentar reconduir una crisi que començava a ser asfixiant a tot Europa.

La pugna entre CiU i el PSC va ser constant, amb un episodi final inèdit. Els dos partits es van reptar a un pols intentant una exhibició de força amb dos mítings consecutius -dijous i divendres abans de les eleccions- al Palau Sant Jordi. Les cròniques recullen que CiU va aconseguir omplir-lo una mica més -el PSC havia optat per posar-hi algunes lones perquè no es veiés buit- en un míting ensucrat en què hi va haver temps fins i tot perquè Josep Antoni Duran i Lleida declarés l’amor al lideratge de Mas entre l’eufòria del pinyol del líder de CiU.

Al final Mas va guanyar el capítol i amb 62 diputats va arribar a la Generalitat, on va governar dos anys gràcies al suport del PP. La promesa del notari del 2003 havia quedat enrere i el Procés ni s’intuïa malgrat que la Solidaritat de Joan Laporta entrava al Parlament amb quatre diputats.