BarcelonaPer molt que el govern espanyol (i el Tribunal Suprem) hagi volgut allargar-ho tant com ha pogut, era conscient que en algun moment hauria de començar a afrontar el debat dels indults. Fa 17 mesos que es van presentar les primeres peticions i l’Estat ha entrat aparentment en el període més llarg sense eleccions dels darrers temps.
El que es troba el PSOE és el que temia. La dreta ha olorat sang i no té cap intenció de deixar anar la presa. En aquest context, els presos polítics, que ja van camí dels quatre anys entre reixes, són l’excusa que han trobat el PP, Vox i Cs per intentar acabar amb Pedro Sánchez, independentment de si això significa haver d’incentivar una nova onada d’anticatalanisme arreu de l’Estat. La recollida de signatures i la manifestació que promouen contra els indults recorden inevitablement algunes de les efemèrides que són a l’origen de l’actual conflicte polític. I, doncs, ¿no els preocupa tirar més benzina a una foguera que semblava començar a apaivagar-se? Si és tan clar que fins i tot un nen de quatre anys ho entendria, que busquin un nen de quatre anys perquè ens ho expliqui, que plantejaria el Groucho Marx president de Freedonia.
Però no només és la dreta qui pressiona el govern espanyol. Figures històriques enfrontades des de fa temps a la nova cúpula del PSOE, com Felipe González, Alfonso Guerra i sospitosos habituals com Fernández Vara i García-Page, ja han deixat clara la seva oposició als indults. Fins i tot s’han permès el luxe de fer-ho Barrionuevo i Vera, indultats pel PP l’any 1998 tot i haver estat condemnats per segrest i malversació quan dirigien els GAL. Probablement també entrava dins les previsions de la Moncloa, que porta temps intentant fer pedagogia sobre els indults amb la boca petita. El ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, va anunciar al setembre de forma pública (no és habitual) que començarien a tramitar els expedients dels indults. Ell mateix, en una entrevista a El País a finals de novembre, ja apuntava que, tot i ser excepcional, es poden concedir amb els informes de la Fiscalia i del Suprem en contra. Però no ha sigut fins aquesta setmana (abans que el Suprem es pronunciés) que ha començat la difícil campanya pedagògica sobre les bondats dels indults per afavorir “la convivència”.
Probablement és Jordi Cuixart qui més en contra s’ha posicionat respecte els indults, que considera una solució parcial sense l’autodeterminació i l’amnistia. Tot i això, dilluns va protagonitzar una de les imatges icòniques de la presa de possessió de Pere Aragonès, quan es va abraçar a Miquel Iceta i va saludar efusivament Salvador Illa. El gest contrastava amb la fredor que van transmetre el mateix Iceta i Oriol Junqueras (que també es van saludar). Deia Cuixart que l’abraçada volia “evitar la confrontació amb els demòcrates de Catalunya”. El PSC, opina, és part de la solució. Ara li toca al PSOE moure fitxa i aguantar el temporal que li ve al damunt.
ElS DETALLS
Ha sigut una setmana intensa de nomenaments a la Generalitat que no ha deixat tothom satisfet. El fins ara número dos d’Aragonès a Economia, Albert Castellanos, ha desaparegut dels primers llocs del nou executiu, tot i que les travesses el situaven com a secretari general del Govern o com a conseller. Ell mateix va penjar un escrit a Linkedin demanant consell per buscar feina, però el va acabar esborrant.
Les grans decisions -encertades o equivocades- de Pedro Sánchez els últims anys porten la signatura d’Iván Redondo. És el seu principal assessor i mà dreta, com abans havia estat de dirigents del PP com García Albiol o Monago. Aquesta setmana, quan la pressió contra els indults s’ha fet notar, Redondo ha jurat lleialtat a Sánchez garantint que per ell “es tiraria daltabaix d’un pont” i que el seguirà “fins al final”.
