El PP mossega l'ham del PSOE

MadridQui més qui menys, ara estem tots preocupats per una situació política plena d’incerteses, però ja ens hi estem acostumant tant que el dia que es giri la truita i regni la claredat i l'equilibri, trobarem a faltar els al·licients d’aquest període. Un dels efectes del continu foc creuat entre els partits és la facilitat amb què els diaris i els programes informatius han de canviar el titular de la portada a tota velocitat.

El que obre butlletins i pàgines web a les set del matí ja es pot haver oblidat a la una del migdia, i el que dona motiu de conversa a taula a l’hora de dinar pot haver quedat molt enrere la nit del mateix dia. Aquesta darrera setmana és la prova que l’agenda política ha escapat al control de les formacions polítiques i els seus dirigents. El que domina l'escenari no és la capacitat de dirigir-se a la societat amb propostes i iniciatives, sinó la sort de tenir el vent a favor i aprofitar les oportunitats que ofereixen els errors dels adversaris o la seva poca traça per refer-se de les equivocacions que cometin.

L’abordatge dels vaixells de la Flotilla que es dirigia a Gaza i la situació dels detinguts en aquesta operació de l'exèrcit israelià pot servir per començar el dia. Però poques hores més tard n'hi haurà prou amb una interlocutòria del jutge Juan Carlos Peinado per haver de refer la capçalera de la informació sobre Espanya. I passat un altre grapat d'hores seran els informes de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil sobre les malifetes i els guanys de l'exministre Ábalos i el seu exassessor Koldo els que batran rècords d'audiència i protagonisme a les tertúlies. El repte és constant per a partits i dirigents, que baixen per aquest accidentat corrent fluvial obligats a mantenir-se drets i agafats al timó per no caure, com els antics raiers del Noguera Pallaresa o del Segre. I pocs tenen prou habilitat.

La trompada d'Almeida

Aquests dies ha estat l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, qui s’ha donat una bona trompada en benefici del PSOE. El motiu ha estat el debat municipal en què el PP va donar suport a les tesis de Vox sobre la conveniència d'informar de determinats riscos les dones que vulguin interrompre l'embaràs. En concret, la informació hauria de ser per evitar que més tard pateixin una suposada síndrome postavortament. Poc després Almeida va haver de sortir per explicar que aquesta síndrome no és una categoria científica. El contraatac socialista va ser fulgurant, i va consistir en l’anunci, per part de Sánchez mateix, que el PSOE proposaria una reforma de la Constitució que recollís i blindés l'opció per la interrupció voluntària de l’embaràs com un dret fonamental.

La possibilitat que ara es pogués aprovar una reforma de la Constitució és inexistent. Però la relliscada del PP apropant-se a Vox en aquest assumpte ha estat hàbilment utilitzada pel PSOE, impulsor de les dues lleis que des del restabliment de la democràcia han regulat el dret a l’avortament. S’ha de tenir en compte que la societat espanyola té ja molt assumida la legislació vigent sobre aquest dret, que ha passat de les indicacions de la primera regulació a la llibertat de decisió de la dona sense condicionants, fins a la setmana catorze de gestació.

El suport social a la llei vigent sobre la matèria —finalment avalada pel Constitucional, després de tretze anys sense decidir-se a dictar sentència— és molt majoritari. I té òbviament una dimensió electoral. L'apropament del PP a Vox en aquest assumpte ha pogut mobilitzar consciències en el sentit que interessa als socialistes, que han tingut un nou motiu per jugar amb el malson de la legislació que es podria esperar de l'extrema dreta. En temps de Zapatero, el PSOE va calcular que comptava amb més d'un 8% més de vot femení que Rajoy.

Les reaccions dels populars per l'abordatge dels vaixells de la Flotilla que es dirigia a Gaza amb ajuda humanitària han ofert al PSOE una oportunitat similar de reivindicar-se com a defensors dels drets humans i del dret internacional. Era evident que la iniciativa no arribaria a port. Però el menyspreu de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, cap als integrants de la Flotilla dient que ja havien aprofitat el viatge per banyar-se i que eren una "assemblea de facultat flotant" que mai hagués intentat arribar a Gaza si cregués que Israel estava cometent un genocidi, difícilment tindrà les compensacions que ella espera obtenir. El fet és que hi ha hagut manifestacions importants en les principals ciutats espanyoles contra l'actuació de l'exèrcit israelià per impedir que la Flotilla s'apropés a les costes de Gaza.

El panorama judicial

Ara bé, ¿ens hem de creure que el PSOE aconsegueix canviar el panorama judicial amb aquests debats paral·lels? El que diu el PP és que Sánchez ho pretén. Però la veritat és que la determinació del jutge Juan Carlos Peinado perquè Begoña Gómez, l’esposa del president del govern espanyol, sigui jutjada per un jurat popular, ha quedat més que confirmada. I també els indicis de l'actuació de la trama Cerdán-Ábalos-Koldo i el seu llenguatge específic sobre els diners en forma de bitllets, en aquest cas per part de l’exministre de Foment i el seu exassessor.

Aquest llenguatge en clau implicava que 500 euros fossin una xistorra, 200 un sol i 100 un enciam, pel diferent color dels respectius bitllets. El problema no és la denominació del metàl·lic –indicadora de voluntat d'ocultació—, sinó les circumstàncies del tràfic dinerari i la seva manca de justificació.

En tot cas, qui té el banc dels acusats més a prop és el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, que serà jutjat entre el 3 i el 13 de novembre. El tribunal format és de majoria conservadora, i continua sense haver-hi proves objectives que el fiscal filtrés dades que s'haguessin de mantenir en secret sobre la parella d'Ayuso, l'empresari Alberto González Amador. Aquest, en canvi, també compareixerà en una vista, acusat per la Fiscalia de frau fiscal, després que la seva defensa proposés negociar per evitar una condemna que impliqués l’ingrés a la presó del seu client. Tot plegat un cas insòlit del qual potser ningú sortirà ben parat. I mentrestant no sabem si tindrem pressupostos ni fins a quin punt la seva absència, si es confirma, pot debilitar un govern decidit a arribar al 2027 per convocar eleccions.