A qui preocupa més el desafiament de Camps al País Valencià, ¿a Feijóo o a Mazón?

ValènciaSi hi ha dues persones que dimecres van fer una ganyota quan Francisco Camps va confirmar la seva intenció de disputar la direcció del PP valencià van ser Carlos Mazón i Alberto Núñez Feijóo. El primer, perquè la candidatura de l'expresident qüestiona la figura del polític alacantí i dificulta encara més la seva ja complexa continuïtat. El segon, perquè tem que la crisi de la federació valenciana posi en perill les seves opcions d'arribar a la Moncloa tal com va passar ara fa dos anys.

Ja fa temps que el PP valencià és la principal pedra a la sabata de Feijóo. Ho va ser el juliol del 2023 quan el cap del Consell va pactar amb Vox el seu executiu deu dies abans dels comicis estatals. El moviment revelava quina seria l'estratègia d'aliances del polític gallec si els populars no assolien la majoria absoluta. Les presses de Mazón van comportar la mobilització del vot progressista, que va témer que es reproduís a l'Estat l'acord assolit a la Generalitat Valenciana i que Santiago Abascal es convertís en vicepresident espanyol tal com havia passat al País Valencià amb l'extorero Vicente Barrera.

El segon gran enuig de Feijóo amb Mazón va arribar el 29 d'octubre a conseqüència de la gestió de la DANA del cap del Consell. És evident que el president del PP esperava que el polític alacantí dimitís després de la catàstrofe, atès que es va saldar amb la mort de 228 persones. Però no va deixar el càrrec i des de Génova tampoc van aconseguir que cedís a la pressió. Amb el pas dels mesos, el líder popular s'hi ha resignat i ha acceptat el pacte ofert per Mazón que consisteix bàsicament en guanyar temps per intentar recuperar la confiança de la ciutadania. La clau del seu futur polític la tindran les enquestes. Si quan s'acostin les eleccions autonòmiques del maig del 2027 són favorables al cap del Consell, podria reclamar tornar a repetir com a cartell electoral. Si no, hi haurà relleu.

La fractura provincial

I és en aquest terreny minat, on el senzill vol d'una mosca podria fer caure els ponts bastits amb un autèntic exercici d'orfebreria política, en el qual Camps ha decidit aterrar sorollosament per reclamar tornar a la primera línia política. Addueix que ha estat arraconat i menystingut. Que s'han oblidat de la seva absolució. Però obvia que aquesta amnèsia inclou que el PP valencià va ser condemnat per finançament il·legal durant els anys en què ell l'encapçalava, i que també van acabar a la presó exconsellers del seu executiu com Rafael Blasco, Milagrosa Martínez i Víctor Campos, a més de dirigents provincials com Carlos Fabra i Alfonso Rus. 

Si per a Feijóo l'anunci de Camps és molest, no cal dir el que és per a Mazón, que ha hagut de sentir que sota la seva direcció el PP valencià està desactivat, adormit i afeblit. Que s'oblida i s'avergonyeix de l'herència rebuda. Entre els que li retreuen que no reivindiqui el seu llegat hi ha alguns dels principals suports de Camps com els expresidents de les diputacions de València i Castelló Alfonso Rus i Carlos Fabra, que van haver de deixar els seus càrrecs quan van ser investigats –i posteriorment condemnats– per corrupció. També li fa costat l’exalcaldessa d’Alacant Sonia Castedo, que serveix a l'expresident per compensar la falta d'aliats alacantins, un territori que políticament pertany a l’excap del Consell Eduardo Zaplana –igualment condemnat per corrupció– i, per tant, al seu fill polític, Carlos Mazón. I és que en la lluita per la direcció del PP valencià també s'amaga una fractura territorial: l'enuig dels dirigents de les províncies de València i Castelló que consideren que la d'Alacant acumula massa poder. Un malestar que Camps pretén capitalitzar.

La disputa per la direcció del PP valencià serà llarga, atès que no hi ha data per al congrés autonòmic. Els principals beneficiats de l'enfrontament seran els partits de l'oposició que contemplaven resignats com els casos de corrupció del PSOE s'havien convertit en un baló d'oxigen per a un Mazón que havia deixat d'estar al centre del debat polític. El cap del Consell sap que el soroll el perjudica. Per això aquest dijous va optar pel to més conciliador possible. "Màxim respecte [per a Camps], faci el que faci i digui el que digui", s'ha limitat a comentar. Una opinió que comparteixen Feijóo i la seva mà dreta, Miguel Tellado, que és, a més, un ferm defensor de Mazón. El nou secretari general del PP ha sigut ben explícit quan ha valorat el moviment de l'expresident. "És un error" obrir debats "extemporanis", ha emfatitzat. Camps, però, sembla dèficit a plantar batalla.