Política 12/06/2021

La profecia d’Iceta amb els indults

La mesura, que li va costar una campanya, serveix ara a Sánchez per al diàleg

4 min
La profecia d’Iceta amb els indults

Barcelona13 de desembre del 2017. Falten vuit dies per a les eleccions del 21-D, convocades pel govern de Mariano Rajoy a cop de 155. Miquel Iceta porta poc més d’una setmana de campanya convençut que, en un context de màxima polarització pels fets de l’octubre, es pot convertir en una figura de consens per liderar el Govern. Tot i que les seves expectatives són bones, després de dues dècades de caiguda dels socialistes a les urnes una entrevista a RAC1 ho canvia tot. “Jo demanaria l’indult dels empresonats si hi ha sentència condemnatòria”, diu Iceta sobre els presos polítics. Un responsable de xarxes del PSC, que va fent tuits de les seves respostes, s’atura en sec. Es mira amb l’equip de premsa i s’interroguen amb sorpresa, però acaben difonent el missatge d’Iceta. Onze paraules que condemnaran la campanya del partit, donaran ales a l’unionisme més abrandat i forçaran el PSC i el PSOE a justificar-se durant els quatre anys següents; fins ara, quan Iceta, que s’autoproclama irònicament com a “pare dels indults”, forma part del govern espanyol que està decidit a concedir la mesura de gràcia per canalitzar el diàleg.

“El temps em donarà la raó”

Què va passar, però, després que pronunciés la paraula maleïda? Nervis, incomoditat i malestar són termes que repeteixen a l’ARA una dotzena de persones implicades en aquella campanya del PSC. Si bé tothom creia que les declaracions del candidat tindrien un efecte bumerang, la majoria no s’imaginava que la polèmica es faria tan gran. N’hi va haver dos, però, que ho van veure des del primer moment. Quan Iceta va tornar de l’entrevista, a la seu del partit -llavors al carrer Nicaragua- se li van acostar dos dels seus assessors per al 21-D: el consultor polític i publicista Xavier Domínguez i Isaías Pancho Táboas, número dos de Presidència durant el Govern de José Montilla, amic d’Iceta i ara president de Renfe. “Saps que això que has dit tindrà un cost electoral?”, li van dir. “Potser sí, però prefereixo pagar un preu electoral que un de polític, i el temps em donarà la raó”, va respondre Iceta.

Fonts pròximes a l’ara ministre asseguren que ell sempre havia defensat que caldria trobar un mecanisme per “tancar ferides”; de fet, fins i tot públicament: pocs dies abans de passar per RAC1 ja havia posat sobre la taula l’escenari dels indults a l’ARA i a Eldiario.es. Però les seves paraules no van tenir tant ressò com al programa de Jordi Basté. Tot i que al PSC molts coneixien -o compartien- el seu plantejament, hi va haver unanimitat en la idea que va ser un error fer aquelles declaracions en plena campanya, tan sols dos mesos després del xoc entre Catalunya i l’Estat i amb Ciutadans capitalitzant els ànims de venjança contra el Procés d’una part de l’electorat.

“La sensació va ser molt semblant a quan Pere Navarro va dir que el rei hauria d’abdicar”, afegeix un antic col·laborador d’Iceta. I la reacció del PSOE va anar en la mateixa línia. A Ferraz no s’esperaven aquesta sortida del candidat: “Va haver-hi trucades de preocupació des de la secretaria d’organització dient que això s’hauria d’haver parlat o coordinat abans”, recorda una font. Qui va haver de gestionar aquella crisi va ser, precisament, Salvador Illa, responsable d’organització del partit català i director d’aquella campanya. La “tensió” amb Madrid era evident, apunta un dels consultats. “És la seva opinió, que respectem, però en tot cas és la seva”, va dir la número dos del PSOE, Adriana Lastra, sobre el posicionament d’Iceta.

Context electoral a banda, Iceta va parlar dels indults quan ni tan sols hi havia data per al judici del Procés. I per això un dia després va admetre que la seva idea era “prematura”, un terme que repetiria a cada ocasió des de llavors. “Això ha de quedar aquí”, va dir. Però el mal ja estava fet. Malgrat intentar reduir l’exposició pública del candidat i mirar de centrar la campanya en altres temes, Cs va orquestrar una ofensiva contra el PSC per guanyar avantatge. “Les enquestes ens donaven fins a 25 diputats i en tres dies vam caure en picat”, recorda un dels càrrecs que seguia els sondejos a Nicaragua. “Es van perdre almenys sis diputats pel tema dels indults, i tots van anar a parar a Cs”, afegeix un dels assessors del partit.

El PSC va aconseguir només 17 diputats -un més que el 2015- i, des de llavors, el tabú dels indults es va guardar a la recambra fins que el context va permetre tornar-lo a explotar. El setembre del 2019, poc abans que el Suprem dictés sentència, Iceta va tornar a afirmar que els presos podrien demanar l’indult, en resposta a les crides d’amnistia de l’independentisme. I just un any després l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero avalava les “vies de generositat” amb els empresonats. “Cal superar temps nefastos”, s’hi sumava el mateix Pedro Sánchez al cap de dos mesos.

Un context més favorable

Havia arribat el moment. I ara, un cop passades les eleccions del 14-F, amb ERC brandant la via pragmàtica des de la Generalitat i amb dos anys de coll de legislatura, el PSOE està convençut que té marge per contrarestar el preu que suposarà la més que probable concessió de la mesura de gràcia. I fins i tot ha aconseguit el suport de la vella guàrdia més jacobina.

“Un cop més, queda acreditada aquella expressió que diu Iceta, profeta ”, apunten fonts pròximes al ministre, que no es penedeix de les onze paraules que probablement van contribuir a acabar amb les seves aspiracions de presidir a la Generalitat. “S’ha demostrat que tenia raó, i no és la primera vegada”, remarca una de les fonts consultades. Serà l’última? El març del 2019 també va encendre la polèmica quan va afirmar que “si el 65% dels catalans volen la independència, la democràcia ha de trobar un mecanisme per habilitar-la”. Sembla més difícil, això sí, que també s’acabi convertint en pare del referèndum.

stats