Puigdemont no ho tindrà fàcil

MadridL'anunci de la presentació de Puigdemont a les eleccions catalanes pràcticament monopolitza l'atenció política a Madrid des de dijous a la tarda, amb inserts als informatius sobre el curs de la novel·la per entregues relativa a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i el frau fiscal de la seva parella, ara ja judicialitzat. Això últim no tindrà grans conseqüències de moment, perquè no s'ha posat de manifest que el nòvio fes negocis amb l'administració autonòmica i perquè la majoria absoluta del PP a Madrid és tan còmoda que ho pot aguantar gairebé tot. La qüestió catalana, en canvi, és allò que en diem pilota viva, que pot acabar en una teulada o destruir tots els vidres de la precària legislatura de Pedro Sánchez. El que queda clar de sortida és la determinació de Puigdemont i el nou repte que llança a l'Estat en general i al govern socialista en particular. Sense menysprear el pols que també li ha plantejat a ERC, presentant-los d'entrada com els fluixos i entregats de la família independentista, ara molt menys motivada que el 2017. El propòsit de ressuscitar aquell esperit de revolta és el que va impregnar l'acte de presentació del candidat Puigdemont, que no sé si se'n sortirà perquè les coses han canviat, com recullen les enquestes, en les percepcions de la societat catalana en aquests darrers sis anys llargs.

Aquest factor, que l'escalfor social no és la mateixa, planteja la primera diferència substancial amb el que vam viure llavors. No tindrà fàcil aconseguir mobilitzar en els termes que li facilitarien la tornada i eventualment la investidura al Parlament, perquè això de posar-se al bell mig del camp de batalla té l'inconvenient que només arribar tots disparen contra tu. Ja es va veure el poc temps que va trigar ERC a rebutjar la proposta d'una suma d'actius amb Junts. Una iniciativa, s'ha de dir, que Puigdemont va fer a títol retòric perquè no sigui dit, però sense la més remota esperança que els d'Esquerra la veiessin amb bons ulls. Pere Aragonès acabava de consumir torn en un d'aquests esmorzars característics de la capital espanyola, on la gent va a donar-se copets a l'esquena, i no va poder anar gaire més lluny que proposar un sistema de finançament singular per a Catalunya, en línia amb el concert del País Basc i l'altre gran privilegi en la matèria a la Península, el que gaudeixen els navarresos.

Ha estat, sens dubte, una mala coincidència. Ho dic perquè les reclamacions d'Aragonès van durar dos minuts a les mans del PSOE, que les va llençar a la paperera a la primera cantonada. Una llàstima, perquè la proposta, que no és nova, mereix atenció i ser discutida, encara que només sigui per cortesia. Però la vicepresidenta primera del govern i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, va deixar clar que la negociació del nou sistema de finançament autonòmic –si algun dia comença realment– serà “multilateral”. Tant com dir que res de sistemes singulars. Em va recordar aquella visita que havia de ser històrica d'Artur Mas a Mariano Rajoy, en què li va dir que la negativa a acceptar un tractament individualitzat de les finances catalanes tindria conseqüències, i en va tenir, amb el desenvolupament del Procés.

Riscos polítics i judicials per a l'expresident

Aquella advertència no va servir de gaire, com vam poder comprovar, i el pitjor del nou intent de buscar per aquest camí una situació més favorable dins de l'estat autonòmic és que només ha tingut l'efecte de provocar respostes de rebuig. Els que ja han fet del trànsit cap a l'independentisme un viatge sense retorn hauran confirmat les seves nul·les expectatives que el diàleg amb el govern tingui possibilitats d'arribar a compromisos importants. Però la gran pregunta és si el que proposa Puigdemont resulta una alternativa més realista. Anar a tocar a la porta del govern amb proposicions concretes no garanteix cap avenç, però buscar refer el fil conductor amb el 2017 tampoc té millor pronòstic. Un referèndum d'autodeterminació no l'assumirà mai el PSOE, i la via unilateral també va quedar constatat que no porta gaire lluny. En concret, a la sala de plens del Suprem, encara que hagi desaparegut el delicte de sedició. I també porta a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució.

Tot això ho ha de tenir en compte el votant d'aquest 12 de maig. De camí fàcil no n'hi ha. La qüestió és quina de les respostes que pot donar Catalunya a les urnes pugui ser més útil per comptar amb unes institucions enfortides, des de les quals seguir treballant per incrementar l'autogovern. La Moncloa haurà de mesurar bé els seus passos, però no seria estrany que Pedro Sánchez volgués participar directament en la cursa electoral amb diversos actes. Ja es va veure amb les seves primeres reaccions, divendres passat, quan va posar tot l'accent dels seus missatges en el fet que Catalunya ha de decidir si vol “mirar al passat o al futur”. Ho va fer tot subratllant que la segona opció, la del futur, la representa exclusivament el seu candidat, Salvador Illa, i encara afegint com a aposta que tindrà un resultat millor que el que li pronostiquen les enquestes com a primera força el 12-M. El president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, que sempre està a la que salta, deia en paral·lel que si Puigdemont torna “per intentar-ho, el ridícul a què ens exposem és històric”. El repte del líder de Junts, en definitiva, és doble, perquè primer haurà de ser capaç d'engrescar la gent, però, en segon lloc, haurà de saber què fer després si obté el grau de confiança a què aspira.

En tot cas, el risc més important de Puigdemont, a curt i mitjà termini, és el derivat de l'aplicació que facin els jutges, i en particular el Suprem, de la llei d'amnistia quan entri en vigor. Això podria succeir als voltants del mes de juny, cosa que dificultaria la seva assistència al Parlament, si realment té opcions d'optar a la investidura. El Constitucional ha dit que una candidatura d'aquesta mena s'ha de defensar de manera presencial. I en paral·lel hi pot haver consultes a la justícia europea –també per part del Suprem, per exemple– que suposin una paralització de l'efectivitat de l'amnistia. Tot això condicionarà la campanya de Puigdemont, tan insòlita per aquest cúmul de circumstàncies i tan potencialment decisiva per a la societat catalana i per a la continuïtat de la legislatura estatal en termes assumibles.