El regal enverinat de Cristóbal Montoro al Senat que pot fer la guitza a Pedro Sánchez
La llei d'estabilitat pressupostària dona a la cambra alta, ara controlada pel PP, poder de veto sobre els objectius de dèficit i deute
MADRIDL’avançament electoral del 23-J va deixar algunes lleis empantanegades al Congrés dels Diputats. També reformes. Una d’elles tenia per objectiu modificar un superpoder que té el Senat (gairebé l'únic) i que no és menor: la capacitat de vetar el sostre de despesa i els objectius de dèficit i deute, el pas previ per elaborar uns pressupostos generals de l’Estat. La reforma duia la firma del PSOE i Podem i bàsicament volia fer desaparèixer aquest superpoder. Si les pròximes setmanes tots dos partits aconsegueixen revalidar el govern a l'Estat (Podem sota el paraigua de Sumar), podrien maleir no haver assolit que prosperés la reforma abans de la dissolució del Congrés i el Senat al maig. El motiu d'aquest maldecap és que després del 23-J el Partit Popular va aconseguir la majoria absoluta al Senat. Els d’Alberto Núñez Feijóo, doncs, podrien fer la guitza usant aquest poder i, de fet, no seria el primer cop.
Pam a pam. L’escenari no sempre ha sigut aquest. La capacitat de veto del Senat sobre els objectius de dèficit i deute i sobre el sostre de despesa la va introduir l’exministre d’Hisenda, Cirstóbal Montoro (PP), l’any 2012 durant el primer mandat de Mariano Rajoy. Montoro, a través de la llei d’estabilitat pressupostària (anomenada també llei Montoro), va introduir l'obligació que el consell de ministres hagi d'enviar al Congrés i al Senat els seus objectius d'estabilitat perquè siguin finalment aprovats.
Fins aquí, el procediment és el de qualsevol tramitació d'una llei, però l'article 15.6 de la norma de Montoro va precisar que si el Congrés o el Senat rebutgen els objectius d'estabilitat, "el govern, en un termini màxim d'un mes, haurà de remetre un nou acord [objectius d'estabilitat] que se sotmetrà al mateix procediment". És a dir, que el PP, amb majoria absoluta al Senat, podria rebutjar els marcs pressupostaris que s'hi enviïn i això obligaria l'executiu de torn a refer-los en un termini màxim de 30 dies.
Com a norma general, quan el Senat modifica una llei amb la introducció d'esmenes, aquesta simplement torna al Congrés dels Diputats, que pot votar a favor o en contra dels canvis. Després, es posa punt final al tràmit. La particularitat d'aquest superpoder és que el Senat obliga el govern a modificar allò que ha plantejat. Caramboles de la vida, l'últim precedent d'un escenari així el trobem el desembre del 2018, quan els senadors populars (aleshores també tenien majoria absoluta) van tombar el sostre de despesa i els objectius d'estabilitat del primer govern de Pedro Sánchez, tot i els intents de l'aleshores ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, d'evitar-ho.
Un precedent que va acabar en eleccions a l'Estat
En aquell cas, Montero es va haver de resignar a unes altres xifres a l'hora d'elaborar els comptes públics de l'Estat per al 2019. En concret, es va rebutjar incrementar l'objectiu de dèficit de l'1,3% del PIB a un 1,8%, com volia Montero. Tanmateix, aquell no del PP al Senat només seria l'avantsala d'un altre no més important: el del Congrés dels Diputats als pressupostos del 2019. Aquella derrota parlamentària, que també va acabar amb un trencament amb les forces catalanes, va acabar obligant Pedro Sánchez a convocar eleccions generals per a l’abril. El socialista havia arribat al poder només vuit mesos abans i amb 84 diputats després de la moció de censura a Mariano Rajoy.
Tornar-se a trobar davant d'aquesta disjuntiva, però, no es preveu imminent. La setmana passada, el bloc plurinacional donava la presidència del Congrés dels Diputats a la socialista Francina Armengol. Tot just aquest dilluns el rei Felip VI engega la ronda de contactes i el calendari d'una possible investidura de Feijóo o Sánchez encara és incert. Mentrestant, l'executiu de Pedro Sánchez està en funcions de manera que ni tan sols pot elaborar pressupostos, però sí establir uns objectius d'estabilitat, sobretot perquè a partir del gener es reactiven les regles fiscals a Europa. Si Sánchez torna a ser investit –a Feijóo no li surten els números, tot i que no tira la tovallola– i un nou govern comença a caminar, qui controli la carpeta d'Hisenda no només haurà de mirar els números, sinó també el Senat.
