Com s’indulta en altres països?
La mesura de gràcia depèn majoritàriament dels presidents i el marge per revocar-la és molt escàs
El terratrèmol polític i mediàtic generat pels indults als presos polítics, quan encara ni tan sols s’han concedit, ha omplert pàgines i pàgines amb informacions (i interpretacions) sobre del procediment legalment establert a l’estat espanyol en relació amb la mesura de gràcia. Però aquesta figura de perdó, d’origen medieval, és habitual arreu del món. Com també les polèmiques a l’hora d’aplicar-lo, històricament potestat de les monarquies i, des de l’arribada de la separació de poders, majoritàriament competència exclusiva dels executius. “La controvèrsia apareix pel fet que una figura política indulti una persona condemnada judicialment”, explica Josep Lluís Martí, professor de filosofia del dret a la UPF.
Si els indults icònics o amb contestació social són diversos, els sistemes per concedir-los tenen diferències segons el país. Donant un cop d’ull al nostre entorn, al Regne Unit també és la reina l’encarregada de signar els indults (prerrogativa reial de la misericòrdia), però en aquell cas són els responsables de justícia del govern britànic, de Gal·les, d’Escòcia i d’Irlanda del Nord els qui tramiten les peticions i prenen la decisió. Informes o recomanacions d’aquests ministres a banda, la potestat dels presidents és exclusiva en països com França, els Estats Units, Rússia i també Alemanya, malgrat que en aquest cas la presidència pot delegar la decisió al titular de la cancelleria o del departament de Justícia.
Descentralització de poders
Una de les característiques singulars dels estats federals com el nord-americà i l’alemany -països on, per cert, es pot procedir fins i tot abans del judici- és que els presidents poden indultar per delictes de caràcter federal, però són els governadors o ministres-presidents de cada estat o land els que poden concedir el perdó en cas de delictes estatals. “Es tracta d’una competència distribuïda i descentralitzada”, destaca Martí. Per això hauria tingut una eficàcia limitada el possible autoindult que l’expresident dels EUA Donald Trump -amb investigacions, per exemple, a Nova York- brandava al final del seu mandat.
El punt d’arbitrarietat que es pot generar en casos com aquests ha donat lloc a sistemes diferenciats com els de Suïssa i Itàlia, on el poder sobre els indults ha passat en mans del legislatiu: la majoria de les dues cambres de l’Assemblea Federal de Suïssa i, des del 1992, una majoria de dos terços dels diputats i senadors italians han de validar la mesura de gràcia. “És el sistema més democràtic i el més actualitzat”, assenyala el catedràtic en dret processal de la UB Jordi Nieva: “Es tracta de substreure la potestat dels successors del rei i passar-la a l’òrgan sobirà, el Parlament”.
Un capítol a part en termes democràtics mereixen casos com el de la Xina, un sistema de partit únic on més del 99% dels processos judicials acaben en condemna, informa Dolors Rodríguez. La constitució xinesa preveu els “indults especials”, que s’apliquen coincidint amb dates assenyalades -l’últim va tenir lloc el juny del 2019 amb motiu del 70è aniversari de la fundació de la República Popular- i, tot i que són aprovats pel president, els proposa el comitè permanent de l’Assemblea Popular Nacional. A més, si bé en la majoria de països “no es requereix penediment del condemnat”, segons apunta Martí, a la Xina els presos amb possibilitat de sortir en llibertat reben cursos de reeducació social i no poden accedir a la mesura de gràcia si no es penedeixen.
Tant en el cas xinès com en la majoria dels altres sistemes, els tribunals poden revisar els casos d’indults o -com en el cas d’Espanya- emetre un informe no vinculant sobre la idoneïtat de perdonar els sentenciats. No obstant això, i tal com apunta el professor de la UPF, “no són significatives” les ocasions en què la justícia -o els Parlaments- ha pogut tombar la decisió de l’executiu. Majoritàriament es tracta, com va passar amb el cas del conductor kamikaze indultat pel govern de Mariano Rajoy l’any 2012, de defectes de forma. “I en aquell cas simplement es va retornar l’indult al president”, sentencia Martí.
On és, doncs, el límit? Alguns països el troben en la prohibició d’indultar culpables de certs delictes -a Itàlia els relacionats amb crim organitzat, terrorisme o violència sexual-, però en general la llibertat per concedir el perdó o commutar penes és total de qui en té la potestat. És especialment significatiu el cas dels EUA, on els presidents han aprofitat històricament el final del seu mandat per accelerar els indults. Trump en va impulsar un centenar abans d’abandonar la Casa Blanca, i fins i tot se’n van arribar a beneficiar amics i col·laboradors seus. Són les motivacions polítiques (o personals) dels indults, així com la seva discrecionalitat, les que expliquen els terratrèmols que generen a tot el món.
