Sánchez pateix i Feijóo no en treu profit

MadridEl que està passant en aquest país encara no és gaire perillós, però és poc seriós. El joc de les aliances acabarà cansant la gent i allunyant-la de l'atenció per la política i els seus racons i misteris. Hi ha dies que sembla que en aquests moments els partits més fiables són Bildu i ERC, mentre que Junts i Podem rivalitzen per jugar al joc d'"endevina amb qui pacto aquesta nit" o "a qui no votaré demà al matí". Pedro Sánchez, l'expert en la pràctica política de fer de la necessitat virtut, continua confiant que "la democràcia trobarà el camí", el principi que va anunciar el 23 de juliol a la nit, com si fos una invocació a la sort o al destí, amb les urnes de les eleccions generals encara calentes. Però aquest camí està resultant força sinuós. Sort que pot comptar amb un home flegmàtic com Santos Cerdán, que després d'aquesta experiència de reunions amb els suposats aliats del govern per assegurar l'estabilitat ja pot anar a buscar feina a les files de la diplomàcia vaticana. I és que, com diuen al PSOE així que els planteges la qüestió de les converses sobre la llei d'amnistia i sobre immigració, cal tenir paciència per negociar amb interlocutors que tenen tantes ganes de fer-te ballar al seu ritme.

Mentrestant, Sánchez –centrat els últims dies en una nova ofensiva mediàtica– continua dient que no es cansarà de buscar els vots "sota les pedres". Una expressió que un dirigent del PP comparava l'altre dia amb la història de "l'emperador romà que, a les crítiques per cobrar un impost per l'ús dels banys públics i el clavegueram, hi va respondre posant-se una moneda al nas i dient: 'Non olet'". És tant com dir allò que no importa com s'aconsegueix l'objectiu ni a costa de què, un retret que els populars fan cada dia a Sánchez, però amb resultats ben magres. Malgrat les dificultats que té el govern per desenvolupar una agenda política coherent i amb fluïdesa, el fet és que el PP no treu cap rendibilitat de la seva estratègia d'oposició. Ho diu l'última enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) i ho destaca el seu director, José Félix Tezanos, fent declaracions en què subratlla el contrast entre els enquestats que diuen ser votants dels populars i els que diuen veure Feijóo com a president del govern.

L'enquesta del CIS

Amb delectació aparent, Tezanos comentava aquests dies que mentre l'estimació de vot al PP és del 31,2%, el percentatge d'enquestats que diuen preferir i veure Feijóo com a president del govern és només del 16,5%. En altres paraules, a gairebé la meitat dels possibles votants populars els costa imaginar el seu líder al Palau de la Moncloa. La diferència amb Sánchez és ben gran perquè, d'un costat, l'estimació de vot del PSOE és –sempre segons el CIS– del 34%, mentre que el percentatge dels que diuen preferir-lo com a president és del 30,4%. Part d'aquesta diferència és absolutament lògica, perquè a Sánchez no cal imaginar-lo a la Moncloa perquè ja hi és i, com a tal, compareix dia sí dia també als mitjans de comunicació. En tot cas, que quedi dit que, segons Tezanos, el líder del PP mostra símptomes clars d'estar passant per una crisi de lideratge més que ja no és lleugera o significativa, sinó important. També cal tenir en compte, diguem-ho tot, que Feijóo va manifestar que el primer cessament que signaria si guanyava les últimes generals seria el del mateix Tezanos, a qui acusava de manipular les enquestes. Feijóo va ser imprudent, va vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo. Ara l'ós se'n revenja utilitzant dades objectives de les respostes dels preguntats i sense necessitat de forçar el que li diuen els resultats dels seus estudis demoscòpics.

Feijóo s'esforça a treure el cap, però la munició que el PP ha rebut aquesta setmana en forma d'informe dels lletrats de la comissió de justícia del Congrés contra la llei d'amnistia té un valor relatiu. És veritat que fa algunes advertències importants, sobretot en relació amb els possibles efectes de qualsevol intent de girar full a la investigació de presumptes delictes de terrorisme quan s'apliqui aquesta llei. És evident que el Procés no va utilitzar ni encoratjar la violència. Però hi ha hagut investigacions que no estan tancades i que es refereixen a fets que les forces de seguretat de l'Estat van considerar competència de l'Audiència Nacional. I no es tracta només del sumari que instrueix el jutge Manuel García-Castellón, en què ha acusat Carles Puigdemont d'implicació en suposats delictes de terrorisme. La dificultat derivada que aquest cas i altres estiguin oberts a l'Audiència és que poden donar lloc a iniciatives judicials per impedir l'aplicació de la llei d'amnistia a aquestes situacions, o almenys retardar-la. És per això que els impulsors de l'amnistia han de filar prim en la negociació i potser plantejar-se si han de redefinir-ne alguns aspectes per evitar més bastons a les rodes. Aquesta batalla diria que no ha fet sinó començar i que tant el PP com alguns jutges apostaran amb força per aquesta via quan portin la llei d'amnistia al Constitucional. Les reaccions a l'al·lusió directa de la vicepresidenta del govern Teresa Ribera al magistrat García-Castellón per les seves acusacions a Puigdemont han apuntat clarament en aquesta direcció.

Podem i la Casa del Rei

Aquests dies de gener han portat també el desè aniversari de Podem i el relleu del cap de la Casa del Rei, entre més fets destacables. Irene Montero justificava l'altre dia la primera garrotada del seu partit al govern per la "retallada" que suposava el decret de Yolanda Díaz per a molts treballadors, però expressava el compromís amb l'estabilitat. Caldrà veure-ho. Podem s'hi haurà d'esforçar molt si cada cop que vulgui clavar agulles a Sánchez i Díaz ha de buscar una coartada. I el relleu de Jaime Alfonsín per Camilo Villarino a la Casa del Rei suposa un canvi generacional amb claus internes, però que no comportarà girs importants a la Zarzuela. Villarino ha treballat amb el PP i amb el PSOE, una trajectòria que l'hauria d'ajudar a jugar un paper constructiu en un palau on hi ha una clara preocupació per la falta de comunicació positiva entre govern i oposició, encara que s'hagin posat d'acord per reformar la Constitució assumint una llarga reclamació de les persones amb discapacitat.