Segona oportunitat per a una veu unificada del món local català

BarcelonaDes d’aquest mes els 947 municipis de Catalunya tenen una nova veu per defensar els seus interessos davant de la Generalitat i el Parlament. És el Consell de Governs Locals, un organisme previst per l’Estatut del 2006 que es va constituir l’1 de febrer en un acte al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat la solemnitat de la seva posada en escena, no és la primera vegada que s’intenta que funcioni. Ja es va engegar entre el 2011 i el 2015, però no va anar bé. Després de set anys d’inactivitat, doncs, es torna a fer un nou intent.

No tothom pot dir que tingui un article de l’Estatut dedicat en exclusiva. El Consell de Governs Locals, sí -article 85-. Segons aquesta norma, el Consell “ha d’ésser escoltat” en totes les tramitacions parlamentàries que afectin els ajuntaments. A més, també té una llei pròpia del 2010 que n’especifica alguna cosa més. Ha d’estar format per cent membres, set dels quals nats: l’alcaldessa de Barcelona, els presidents de les quatres diputacions i els presidents de les dues entitats municipalistes privades -la Federació Catalana de Municipis (FMC) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM)-. Els 93 membres restants són alcaldes de partits amb més del 5% dels vots en les últimes eleccions municipals: ara mateix són 29 membres d’ERC, 27 del PSC, 20 de Junts, 11 dels comuns i sis de la CUP.

Malgrat que no és el primer intent de fer funcionar el Consell, es comença pràcticament de zero. Ara mateix no té ni seu pròpia i s’ubica provisionalment als despatxos de la secretaria de Governs Locals de la Generalitat. No hauria de seguir gaire més temps allà, ja que l’Estatut faculta el Consell com un òrgan amb “autonomia” respecte de la Generalitat perquè pugui fiscalitzar-la en la seva gestió del món municipal. La seva presidenta és l’alcaldessa de Figueres, Agnès Lladó (ERC), i els primers objectius que es fixa són realistes: posar “les bases” perquè el Consell agafi velocitat. Això passa per redactar un reglament que digui com ha de funcionar i fixar un pressupost -encara que els seus membres no cobren-. A partir d’aquí, confia que després de les eleccions municipals del 2023 ja puguin funcionar a ple rendiment amb el nou mapa polític que surti.

Per fer què? Doncs per exemple per remar a favor de dues de les principals demandes dels ajuntaments, una llei de governs locals i una llei de finançament local que resolgui els dos problemes de fons dels consistoris: acotar quines són les seves competències i com es financen. Lladó també té al cap algunes novetats: incorporar un representant de l’Associació de Micropobles de Catalunya als òrgans de decisió i fer que les reunions siguin itinerants per tot el territori. “Hem de descentralitzar. El país és molt divers i molt plural i hem d’aconseguir una cohesió territorial”, resumeix en conversa amb l’ARA.

Què va fallar?

El primer intent de fer funcionar el Consell va ser entre el 2011 i el 2015, amb una presidència repartida entre el llavors president de la FMC, Manuel Bustos, i el de l’ACM, Miquel Buch. “No va funcionar, es va constituir mort”, explica un dels membres d’aquella època. La seva tesi és que en lloc de defensar els interessos del municipalisme, es va convertir en un òrgan “absolutament subordinat al govern de Convergència” que només es pronunciava per carregar contra la reforma local que llavors impulsava el govern de Madrid.

Amb aquesta motxilla arriba la segona oportunitat del Consell. L’alcalde d’Esparreguera, Eduard Rivas (PSC), en serà vicepresident. “Venim d’uns inicis molt complexos i amb un balanç negatiu -la primera etapa-. Ho comentàvem amb els companys abans de l’acte institucional: potser és l’última oportunitat”, avisa. La recepta, superar les “sigles de partit” en defensa del bé comú municipal. Tot un repte, tenint en compte que Catalunya ha tingut, en l’àmbit privat, dues associacions municipalistes -l’ACM i la FMC- en comptes d’una pel simple fet que el PSC en controlava una i CiU l’altra. El Consell ha de ser una veu unificada des de l’àmbit públic. Ara té una segona vida.