09/08/2022

La solitud de Laura Borràs

3 min
Laura Borràs en la seva compareixença després de ser suspesa

BarcelonaLa legislatura catalana es va iniciar amb una incògnita anomenada Laura Borràs. Ningú sabia del cert, en aquell moment, què passaria amb la presidenta del Parlament quan se li obrís judici oral i calgués aplicar l'article 25.4 del reglament de la cambra. El desenllaç final s'ha anat configurant per decantació en funció de dues variables. La primera era si ERC seria capaç de superar la pressió dels socis i d'una part de l'independentisme més abrandat perquè no deixés caure Borràs. Al principi del curs, fins i tot els republicans més partidaris de forçar la suspensió de la líder de Junts no les tenien totes, i fins a última hora hi va haver càlcul polític. El pas del temps, però, i sobretot el precedent de Pau Juvillà, van jugar a favor dels que defensaven que calia ser conseqüent i entomar el càstig de les xarxes.

L'altra variable que calia conèixer era la força interna de Borràs per forçar una eventual sortida de Junts del Govern, l'equivalent en política del botó vermell de la guerra nuclear. A l'hora de la veritat, la presidenta del Parlament es va haver de conformar amb el suport públic de la seva formació, però sense que hi hagués cap conseqüència política ressenyable. La raó és que des de dins mateix de Junts es va fer arribar a l'entorn de la presidenta del Parlament que aquesta decisió fracturaria el partit i, en conseqüència, posaria en perill la seva mateixa existència. El resultat de les dues variables, posicionament d'ERC i divisió de Junts, ha donat com a resultat que la gran notícia del curs polític ha estat no tant la suspensió de Laura Borràs com que aquest fet no hagi provocat cap crisi al Govern.

El nou Junts

En realitat, el que ha passat l'últim any és que Junts, sota el comandament de Jordi Sànchez, ha reforçat la seva estructura orgànica i ha fet passos per recuperar tant la cultura institucional com el perfil ideològic de l'extinta Convergència. Així, mentre a la superfície lluïa un lideratge carismàtic com el de Borràs, més propi d'un partit-moviment que d'un partit-partit, per sota s'anava consolidant una aliança de ferro entre antics convergents i esquerrans pragmàtics com Sànchez i el seu entorn. La composició de l'executiu, amb un perfil tan poc revolucionari com el de Jaume Giró, ja va donar pistes de quina era la direcció que prenia el nou Junts. La retirada de Carles Puigdemont de la primera línia del partit, juntament amb la recuperació de banderes com l'oposició a l'impost de successions o l'atlantisme, han acabat per modelar una organització que no es veu en cap cas fora de les institucions.

El que no sabrem mai és què hauria passat si Laura Borràs hagués acceptat ser la vicepresidenta de la Generalitat. La candidata de Junts va optar per convertir el Parlament en la seva base d'operacions per guanyar en autonomia i poder marcar perfil, però el preu que ha hagut de pagar és el de perdre influència dins del seu partit i deixar que es consolidés un nucli de poder que, a l'hora de la veritat, li ha plantat cara i l'ha deixat sola. Amb ella de vicepresidenta la crisi hauria anat per uns altres viaranys, segur, però en tot cas li hauria estat més fàcil materialitzar la decisió de marxar del Govern. Ara, però, ja és massa tard.