BarcelonaEl PP porta des del 2018 criticant la incongruència de Pedro Sánchez per governar gràcies a uns pactes espuris, amb tota mena de partits. El congrés d'aquest cap de setmana hauria d'haver estat la gran ocasió per demostrar que ells no fan ni faran el que critiquen, però la composició dels òrgans ja anunciada per Núñez Feijóo i ampliada i corroborada durant el congrés fa albirar que, segons bufi el vent a partir dels resultats electorals, podrien imitar l'estratègia de Sánchez, el lema del qual sempre ha estat que "es pacta amb qui calgui".
D'una banda, es diu que Feijóo ha aconseguit tombar la proposta d'Alejandro Fernández de prohibir qualsevol pacte amb els partits independentistes; suavitzant-la ara diu que seran possibles sempre que els acords estiguin dins del marc constitucional (només faltaria, no hauria dit una altra cosa ni el PSOE!), expressió tan ambigua com l'interès general de Sánchez per oposar-se a l’opa del BBVA. Tanmateix, alhora s'inclouen a l'executiva persones com Cayetana Álvarez de Toledo, perfil que no veurien malament a les files de Vox, o Daniel Sirera, que després de ser defenestrat a partir del congrés català del 2008 ha estat protagonista de la política municipal per pactar amb el socialista Collboni amb l'únic objectiu d'evitar que Xavier Trias fos alcalde. Tot dins del marc constitucional, esclar.
Feijóo, que ha anat endurint el seu discurs en la seva pugna amb Vox i Ayuso, té justament d'aquesta banda el seu principal problema. Perquè davant els casos de corrupció del PSOE, i malgrat que el partit hagi pagat i purgat políticament els casos del passat, la ciutadania està cada cop més convençuda dels mals del bipartidisme, i tot i que aquests partits poden oferir fórmules que en molts casos semblen més simplistes que aplicables, el cert és que cada cop sembla més l'hora de Vox, ara per ara l'únic partit l'electorat del qual és difícil que se senti decebut, perquè la seva participació en el poder ha estat o nul·la o poc perceptible. El cas és que el PP aspira a una majoria absoluta (impossible) o a una majoria relativa tan important a nivell general que els permetés prescindir del que sembla que Vox pretendria aquest cop, i és participar de manera determinant en el poder governamental. L'actual versió hooligan de Miguel Tellado i la seva deixebla, Esther Muñoz, són un missatge en aquest sentit, però si arriba el moment sempre poden intentar pactes amb Junts o el PNB i canviar d'opinió, com ha fet Pedro Sánchez. L'únic problema és que justament aquest canvi ha estat considerat una mentida per part dels populars. Perquè ho és.
Contradicció rere contradicció, Feijóo adverteix Junts que ells no seran com els socialistes, perquè si els fan una promesa no els enganyaran com el PSOE ha fet amb la llei d'amnistia, ja que els van prometre tornar els polítics a casa però Puigdemont encara és a Waterloo. I no sabem què hi ha en el rerefons d'aquest advertiment o compromís: si és que ells no farien la llei d'amnistia, quina manera és aquesta d'intentar convèncer-los? Però si el que diuen és que amb la seva llei d'amnistia Puigdemont ja seria a casa, quina és la raó de criticar Pedro Sánchez per intentar-ho?
El missatge de Toni Nadal
Per això crec que el millor del congrés del PP ha estat la participació de Toni Nadal. Convidat a fer una conferència sobre resistència i capacitat de sacrifici, qui va ser entrenador durant anys de Rafa Nadal, un crac immens del tenis mundial, criticat a casa nostra per ser un declarat espanyolista, monàrquic i del Madrid, resulta que els diu a la cara que ja està bé de fer política amb la llengua, que no diguin més que el mallorquí és una llengua pròpia, i que el que parlen ell i el seu nebot a totes hores, en família i en públic (molt més, per cert, que experts tuitaires republicans que ja han superat a Madrid els divuit mesos promesos), és català.
Amb Toni Nadal com a metàfora, i tenint en compte l'experiència del 2023, el fet que els votants joves no estiguin amb ells (ni amb el PSOE) i la baraka de Pedro Sánchez per sobreviure a la seva degradació moral, crec que l'única cosa que poden esperar al PP de cara al 2027, o potser abans, és el de sempre: no guanyar, sinó que l'altre caigui.
