Com tornar a ser la ciutat dels prodigis

BarcelonaExplica Eduardo Mendoza que la seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, s’hauria d’haver titulat Los soldados de Cataluña, però que la censura franquista ho va impedir per no evocar ressonàncies separatistes. En realitat, el que volia dir l’escriptor era molt més urbà que nacional: “Que Barcelona l’havien fet els pistolers, d’un bàndol i l’altre”. En altres paraules, que en comptes de la Barcelona franquista, pacificada, avorrida i desconeixedora del passat on ell va néixer i criar-se, “una bella dorment”, resulta que la capital de Catalunya és una ciutat amb una història molt violenta i travessada per conflictes, “que no s’assemblava gens al model que ens venien”. Mendoza va descobrir aquesta història a les hemeroteques i va decidir que l’explicaria.

Els socis del Cercle d’Economia van convidar Mendoza per escoltar aquesta història, el primer ponent d’una sèrie de xerrades del cicle “Barcelona, eleccions 2023” que veurà passar tots els candidats a l’alcaldia per la casa. Dit d’una altra manera, tal com va apuntar Jordi Amat en la presentació, “el relat de Mendoza sobre Barcelona i la seva evolució és el que s’ha consolidat”, el marc amb què tothom es posa d’acord en una ciutat amb problemes per posar-se d’acord amb un marc. De seguida es veu quin és el secret de l’escriptor: brillant i venerable, als antípodes del cunyadisme boomer de tants excomunistes que avui enyoren temps passats, Mendoza evita el sermó i és capaç d’explicar un relat planer, irònic i vitalista de com la ciutat ha arribat a ser el que és.

Cap bàndol se l’ha pogut apropiar perquè Mendoza troba la clau de l’èxit de Barcelona en un nivell metacultural, és a dir, que es tracta de tenir “una relació entre tradició i modernitat”, sigui quina sigui, en el moment que els vents de la història bufen a favor. Segons l’escriptor, el moment crucial per entendre el present va ser el període preolímpic, en què un auge global de l’interès per les ciutats coincideix amb una legió de periodistes vinguts de climes inhòspits rebuts per una barreja feliç de sol i bellesa, i fan de la vivència joiosa una bona nova per a la resta del món. Buscant aquesta història arriben els primers expats que donaran a Barcelona la textura de mosaic cosmopolita que encara veiem pertot avui.

Mendoza, que es confessa poc arrelat, s’estima ciutats amb expats, com Nova York i Londres, on ningú és de Nova York ni de Londres, i no lamenta que sigui el destí de Barcelona. Això és perquè l’escriptor creu més en la vitalitat de la conversa que en la continuïtat de cap essència i, si hagués de demanar res, seria “que la ciutat torni a ser una ciutat de cultura”. Quan li demanen que ho concreti, l’escriptor recorda una fira del llibre a París fa pocs anys, on la parada de Barcelona s’explicava amb Gaudí, el Barça i Ferran Adrià. I diu que tot això és admirable, però, clarament, per a Mendoza la cultura són escriptors, pintors, músics, etcètera, que no acaben de cabre en etiquetes com ara disseny, indústries creatives o smart cities, que segur que les parets del Cercle sentiran les pròximes setmanes quan parlin els candidats.