La tossuda complexitat catalana
SubdirectorLa gran lliçó del post 27-S és que no només es necessita una majoria sòlida per assolir la independència sinó que a més cal que sigui políticament operativa. I les dues coses estan estretament relacionades. La lògica dicta que com més àmplia és la majoria més fàcil resulta convertir-la en operativa, i a l’inrevés, com més ajustada és més difícil és posar d’acord els diferents actors en joc perquè el debat sobre com fer-la créixer es barreja amb l’objectiu comú. Junts pel Sí estava pensat per resoldre les dues qüestions de cop, maximitzar el vot independentista i resoldre la governabilitat, però no en va aconseguir cap. Alguna cosa, doncs, va fallar. Un pacte amb la CUP hauria emmascarat la gran qüestió pendent: com superar el 48%? Però tard o d’hora hauria reaparegut. Repetir com un mantra que el 27-S va ser una gran victòria independentista pot servir per imposar un relat concret, però no canvia la fredor dels números.
La realitat paral·lela de l’unionisme
Per la seva banda, l’unionisme també viu en la seva pròpia realitat paral·lela: la de creure que el procés s’ha acabat i que algun dia tornarà la normalitat anterior, l’autonomisme i el peix al cove. No per insistir que el procés està mort s’esfumarà d’un dia per l’altre ni els votants de Junts pel Sí es passaran en massa a partits unionistes. És més, només cal saber una mica d’història per comprovar que subestimar i humiliar el catalanisme ha sigut sempre el motor d’aquest moviment polític. Però si alguna cosa caracteritza el nacionalisme espanyol és la capacitat de repetir una vegada i una altra els mateixos errors.
De tots els pronòstics que es poden fer només un respon al principi de realitat: això va per llarg. I guanyarà qui més s’aproximi a la tossuda complexitat catalana, que no es troba ni a Banyoles ni a Santa Coloma de Gramenet ni en cap carrer de cap ciutat concreta. I aquesta és la gràcia d’això que en diem Catalunya.
