PROCÉS SOBIRANISTA
Política 01/05/2021

Els tres pares de l’independentisme actual

Colom, Carod i Mas van aportar visibilitat, transversalitat i respectabilitat al moviment

4 min
Colom, Nas i Carod Rovira

BarcelonaL’independentisme va superar el 50% dels vots per primer cop a les eleccions del 14 de febrer. Tot i que la baixa participació a causa de la pandèmia fa que el resultat s’hagi de posar en quarantena, no deixa de ser una fita estadística que confirma la bona salut (almenys electoral) del moviment. Mirant enrere hi ha tres personatges clau que expliquen en part aquest èxit. I cadascú, en el seu context històric, va aportar ingredients sense els quals avui no es podria explicar aquest 51% de suport. Es tracta d’Àngel Colom, secretari general d’ERC entre 1989 i 1996; Josep-Lluís Carod-Rovira, que va ser líder del partit entre aquell any i el 2008, i Artur Mas, que va ser líder de CiU i també president de la Generalitat entre 2010 i 2016.

Àngel Colom durant l'acte inaugural de campanya d'ERC l'any 1995

Àngel Colom

El know how de la Crida per visibilitzar l'independentisme

Àngel Colom (Rupit i Pruit, 1951) va ser qui va treure l’independentisme de les catacumbes de la marginalitat i el va nornalitzar com a actor polític. Va agafar un partit històric però en decadència i sense lideratge per convertir-lo, aplicant-hi tot el know how après durant la seva etapa a la Crida, en l’avantguarda de la política catalana en termes de màrqueting i comunicació.

La seva campanya amb helicòpter del 1992, idees trencadores com la d’emetre un telenotícies en què Catalunya ja era independent, fer -quan encara no era tan habitual- marxandatge amb la marca ERC (se’n venien texans, per exemple), fer fitxatges estrella del món mediàtic com el de Pilar Rahola, donar un protagonisme especial a les joventuts del partit, les JERC, que aviat van ser l’enveja de la resta de partits...Tot això ja ho va fer Àngel Colom els primers anys noranta en una operació que va col·locar l’independentisme en el mapa i el va convertir en l’opció preferida de les generacions més joves.

Els seus 210.000 vots i 11 escons a les eleccions del 1992 i els 305.000 i 13 escons del 1995 van ser tota una fita. I un partit que el 1989 no tenia gens assegurat el futur va passar a ser, amb la independència com a bandera, un dels protagonistes principals de la política catalana del segle XXI. Sense la visibilitat i notorietat que Àngel Colom va saber donar a ERC en aquell moment, i la seva habilitat per superar rèmores com la lluita armada de Terra Lliure, avui el moviment independentista no seria on és.

Joan Saura, Josep Lluís Carod Rovira i José Montilla

Josep-Lluís Carod-Rovira

La lluita nacional i social, dues cares de la mateixa moneda

Però l’independentisme de Colom encara resultava un pèl naïf i bevia en excés dels elements identitaris. I el responsable de desnacionalitzar l’independentisme i atorgar-li la transversalitat identitària i un discurs social de què avui fa gala va ser el successor de Colom al capdavant d’ERC: Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952). Va ser ell qui va deslligar la identitat nacional de l’opció política independentista, és a dir, qui va dir per primer cop amb totes les paraules que es podia ser nacionalment espanyol i independentista català. I també qui va lligar de manera indissoluble lluita nacional i social com les dues cares de la mateixa moneda.

Carod no només va fer l’aportació en l’àmbit teòric, sinó que també la va posar en pràctica pactant amb el PSC i ICV en els tripartits i, sobretot, convertint en president de la Generalitat una persona nascuda a Andalusia com José Montilla. L’obsessió junquerista per evitar la fractura identitària a Catalunya té unes clares arrels carodianes.

De fet, es pot afirmar que l’ERC actual és més carodiana que quan ell mateix l’encapçalava. A Joan Puigcercós, que va ser primer col·laborador i després adversari intern de Carod, li agrada repetir una frase que resumeix molt bé el seu pensament: “El principal enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura”.

La incorporació de sectors castellanoparlants a l’independentisme i la penetració electoral d’ERC en zones metropolitanes també són herència política de Carod-Rovira i la seva actualització del discurs independentista.

Artur Mas després d'una roda de premsa

Artur Mas

L’home amb corbata que va aportar credibilitat al projecte

Arribats a la segona dècada del segle XXI, l’independentisme era visible i era transversal però encara era vist com una cosa de radicals d’esquerres, de sans-culottes i d’intel·lectuals somiatruites. Els faltava l’ingredient de la respectabilitat: faltava un independentista amb corbata que sabés moure’s pels despatxos emmoquetats del poder. I aquest element el va aportar Artur Mas (Barcelona, 1956).

És difícil quantificar l’impacte que va tenir en la societat catalana el gir de Mas de l’autonomisme a l’independentisme. Molta gent s’hi va sentir identificada. Però, a més, molta gent va perdre la por de dir-se independentista i va començar a creure en la viabilitat del projecte.

Potser és aquest l’element més important que va aportar Mas al moviment: la credibilitat. El fet que algú com Mas fes el pas convertia automàticament una possibilitat que es veia sentimental i massa idealista en factible en el camp de les coses realitzables. La suma de respectabilitat i credibilitat que aportava la figura de Mas va donar a l’independentisme una empenta definitiva i va ajudar a fer una transició suau entre el nacionalisme conservador de CiU cap a l’independentisme d’ordre actual.

La història ha volgut que cap dels tres personatges hagin tingut un final feliç en política. El primer es va escindir d’ERC i va acabar a CDC. El segon va estripar el carnet del partit que havia ajudat a construir. I el tercer va acabar donant suport a una opció, el PDECat, que va fracassar el 14 de febrer. Segurament és un recordatori del fet que la política, a més d’injusta, pot arribar a ser extremadament cruel.

stats