ELECCIONS BASQUES
Política 24/09/2016

La unitat d'Espanya es presenta dividida a Euskadi

El PP competeix amb C's per l'electorat no nacionalista del País Basc

Antoni Batista
3 min

El missatge comú del Partit Popular i de Ciutadans a la campanya electoral basca és que ells són la unitat d’Espanya, però a les urnes els uns arreplegaran vots dels altres i la unitat quedarà dividida. Seran les forces amb menys vots, i la mitjana demoscòpica aventura que C’s no tindrà ni un escó.

C’s no obtindrà representació precisament perquè el vot útil no nacionalista es concentrarà molt en el PP, mirant també a la capital, no Vitòria sinó Madrid, on el presidente nacional Mariano Rajoy s’hi juga el Palau de la Moncloa, que els interessa molt més que el d’Ajuria Enea. Els populars ja han arrencat a C’s un acord de govern per a Espanya, però ara perquè aquell acord sigui una mica menys impossible necessiten també prendre’ls l’electorat. Al bàner de la pàgina web, amb el lema “ Chanclas en Groenlandia ”, i en els eslògans de campanya, el PP basc proclama sense embuts que votar C’s és perdre el vot i que l’alternativa al nacionalisme són ells.

El PP presenta a les eleccions autonòmiques un candidat tan experimentat com Alfonso Alonso, l’alcalde de Vitòria durant dos mandats (1999-2007) que va deixar potser la millor empremta del PP al territori. Però el feu prioritari popular és Madrid i se’l van emportar com a portaveu parlamentari, per després fer-lo ministre de Sanitat. I situar-lo a la graella dels que disputaran la vacant que algun dia deixarà Rajoy.

Les enquestes coincideixen que el PP serà un dels grans damnificats demà: els primers a Espanya -com tant recorda Rajoy- seran els últims a Euskadi. La missió d’Alonso és que la caiguda sigui tan poc dura com sigui possible. Poden perdre dos escons i quedar-se en 8. Això és, en números molt rodons, que la fallida els suposaria un vint per cent menys del que tenien. A anys llum dels resultats estratosfèrics de Mayor Oreja l’any 2001, quan van ser segons amb el 23% i 19 parlamentaris.

En aquells comicis, plantejats directament en clau espanyols-bascos, gairebé van situar les víctimes d’ETA en el tractament mediàtic de candidats. El terrorisme tornava després d’una treva que semblava definitiva, i el PP va poder criminalitzar fins i tot el nacionalisme moderat, tot i que no només no havia agafat les armes sinó que també tenia víctimes. Però allò és història, per fortuna. Ara han dissenyat una campanya molt original per acostar-se a la gent, gens traumàtica, ben simpàtica. Un food truck que es passeja pel territori servint gildas, un dels pintxos més populars. Així recreen la itinerància gastronòmica del grup d’amics, la cuadrilla, i busquen proximitat entre els que els veuen massa distants.

Els seus competidors -Ciutadans-, en canvi, fan una campanya de perfil baix, com si es veiessin venir que el cel els cau al damunt, com a l’Astèrix. No hi ha color sobre el grau de coneixement entre la població d’Alonso i de Nicolás de Miguel: la diferència entre un ministre de Sanitat i un treballador de la Seguretat Social. Alonso, 31.500 seguidors a Twitter; De Miguel, 2.586. Per acabar-ho d’adobar, de cara als electors de més edat i més conservadors, decisius a Àlaba, Alonso té el pedigrí d’un avi president de diputació franquista i procurador en Cortes, mentre que De Miguel va militar als postcomunistes d’Esquerra Unida. Estigma, això sí, certament redimit pel compromís posterior amb UPyD.

Vuit diputats, o a tot estirar nou entre PP i C’s, d’un total de 75 escons són ben poca renda per avalar una idea d’Espanya recentralitzada, que no només no es planteja desplegar del tot l’Estatut de Gernika, sinó que voldria revisar-ne els temes més sensibles de la llengua i del concert econòmic. En aquesta ocasió el PSE no sumaria amb el PP com volia sumar el 2001 i com va sumar el 2009. Per a la governança a Vitòria, i perquè Sánchez tingui alguna opció a Madrid, als socialistes ara els encaixa millor el model PNB moderat nacionalment i avançat en la societat del benestar.

stats