Amb raó es va instal·lar la idea que les del 2015 no eren unes eleccions normals, com tampoc ho són les d’aquest diumenge -convocades pel Parlament i en plena pandèmia-, però cap com les últimes, les del 21 de desembre del 2017. Catalunya va anar a les urnes per ordre de Mariano Rajoy, en xoc per la violència policial durant el referèndum de l’1-O, sota els efectes del 155 i amb els principals partits independentistes escapçats -Soraya Sáenz de Santamaría ho va celebrar- per la presó i l’exili.
Si algú va pensar que aquest còctel podia provocar una plantada en bloc de l’independentisme als comicis imposats, ràpidament els partits van esborrar aquesta opció del mapa de possibilitats. Tampoc va tenir recorregut l’aposta del PDECat de fer una llista unitària, després de la tensió prèvia a la DUI entre els socis de Govern. ERC i la CUP van decidir concórrer-hi en solitari.
El primer dia de campanya va tenir un punt en comú amb la del 14-F: si aquesta vegada la Generalitat els ha concedit el tercer grau i han sortit en llibertat, aleshores ho van fer per ordre del jutge instructor Pablo Llarena -excepte Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis-, que va aixecar la presó preventiva.
La promesa de Puigdemont
En canvi, la diferència és que el 2017 el cop emocional podia tapar la desorientació estratègica. Amb un camí judicial encara per conèixer, JxCat -la candidatura organitzada a l’entorn de la figura de Carles Puigdemont amb una presència minsa del PDECat- va explotar al màxim la promesa del retorn del president a l’exili si era investit. El cap de files de JxCat va ser precursor dels mítings telemàtics des de Brussel·les. ERC, per la seva banda, es va veure perjudicat per la impossibilitat de Junqueras de participar en la campanya (l’aposta per Marta Rovira no va funcionar) i el seu lideratge a les enquestes es va volatilitzar. La CUP, sense presos, va caure.
En el bloc unionista, Arrimadas va capitalitzar el vot anti-Procés en detriment del PP i el PSC i va quedar primera, però sense possibilitats de formar govern. Iceta va exhibir un perfil de presidenciable -només podia fructificar amb el suport de Cs, PP i l’abstenció dels comuns- que no li va donar rèdits. I tot i l’aposta per Domènech, guanyador de dues generals, els comuns van tornar a quedar en terra de ningú.
