12/02/2017

Vistalegre balla al compàs del líder

3 min
Errejón, compungit, abraçant Pablo Iglesias després de conèixer els resultats.

MadridL’assemblea de Podem està muntada com un concert: es fa en una plaça de toros reconvertida en escenari musical, Vistalegre. Per accedir-hi, s’ha de portar una entrada, res d’acreditacions. I hi ha estrelles del rock de tot tipus: Pablo Iglesias és l’autèntic ídol, el cantant i l’ànima de la banda; Íñigo Errejón és el típic guitarrista que creu que amb ell de líder el grup aniria millor, i té fidels, sí, però també groupies del cantant que no el volen; i hi ha Miguel Urbán, desconegut per al gran públic però referent dels autèntics seguidors del partit/grup.

Iglesias i Errejón tenen els seus propis símbols: el líder alça el puny, senyal de la duresa que vol al partit. Entre els pablistes també es porta la mà oberta, que s’ha posat de moda abans del congrés. I els d’Errejón, el senyal de la victòria. Els tres símbols es fan amb les mans per acompanyar qualsevol lema: “ Unidad, unidad ” o “ Sí se puede ”, els més repetits, que amb els gestos pertinents es converteixen en un pedra paper tisora gegant. La tisora d’Errejón perd davant del puny, esclar.

“Soc lleig, però tinc idees”

Els líders tenen l’escenari guanyat, però també hi ha espai per a teloners. Un minut de glòria per a alguns en què intenten copiar el to de rap recitat d’Iglesias i que sempre acaba amb l’inexcusable “ Sí se puede ”. Trenca amb la tònica, però, Fernando Barredo, de Podemos en Equipo. Els seus plantejaments obtenen un 0,46% dels vots, però el seu discurs és dels més aplaudits. Després de presentar-se -“Sóc lleig però tinc idees”-, fa enrojolar-se Iglesias, Errejón i tota la cúpula de Podem acusant-los d’haver perdut el to del carrer. Això seu no és rap, és un heavy metal que fa tronar Vistalegre.

Gairebé tothom hi pot dir la seva, però sense excedir-se. Per quadrar-ho, Podem ha contractat un pianista que comença a tocar quan s’acaba el temps. Si el discurs és fluix, inicia una cadència que recorda quan hi havia un moment emocionant a Sorpresa, sorpresa. Si hi ha ovació, la melodia s’anima, com d’interludi d’ El club de la comedia.

El públic només compareix en massa quan hi actuen els líders. Mentrestant, fan cua per al marxandatge, als dos bars del recinte -hi predominen els xurros al matí i la cervesa a partir del migdia- o s’entretenen amb les lectures que s’ofereixen a la porta, els diaris Lucha de Clase, Izquierda Revolucionaria o CTXT.

Vistalegre és plena quan s’anuncien els resultats. Surten els líders: Iglesias, eufòric; Errejón, compungit. Els dos s’abracen, i tot i la manca de convicció, el públic esclata. Els 62 integrants de la cúpula són cridats un a un, ovacionats a diferents intensitats i acompanyats del respectiu símbol: puny o mà oberta si és pablista, dits de la victòria (tot i que ja sigui irònic) en el cas dels errejonistes. Errejón fa esforços per mantenir el rictus, però amb els nervis se li escapa el riure nerviós.

“Unitat i humilitat”, proclama Iglesias abans de pensar si purgarà Errejón. La imatge es vol plasmar repetint una litúrgia del primer congrés de Vistalegre: cantar L’estaca amb els líders abraçats i la concurrència deixant-s’hi el pulmó. Paradoxes de la política, el congrés de Podem s’acaba amb tothom cantant la cançó d’un diputat de Junts pel Sí com és Lluís Llach. És només una de les melodies que conformen la banda sonora d’aquest congrés. El rumb que prengui Iglesias marcarà si el que ha cantat Podem a Vistalegre 2 és l’himne de l’alegria o el rèquiem per un somni fracassat.