19/07/2021

Ximpleria i política

3 min
Una dona passejant pel centre de Sitges en ple confinament, quan les oficines bancàries eren dels pocs establiments que podien obrir.

MadridAquest dilluns, 19 de juliol, tenia cita a l'hospital per sotmetre'm a una angiografia d'artèries pulmonars prescrita pel meu pneumòleg per determinar el nivell de la inflamació provocada per un coronavirus superat però amb seqüeles que funcionen com indicadors que, per a la meva salut, ja res tornarà a ser com abans. Vaig obtenir el text íntegre de la sentència sobre l'estat d'alarma i vaig començar a endinsar-me en les definicions invocades al llarg de les 80 pàgines amb el suport del diccionari de la RAE i del Diccionario panhispánico de dudas. El protagonisme se l'emporten els termes limitació, restricció i suspensió. Vaig deixar la lectura a la pàgina 40 i vaig marxar a l'hospital. Allà em vaig creuar, mentre esperava torn, amb el doctor intensivista que havia decidit el meu coma induït i intubació el 3 d'octubre del 2020. Sorprès, va preguntar si havia tornat a ingressar després de diverses recaigudes. Li vaig explicar que estava esperant una prova i em va dir amb insistència que, feta la prova, no em quedés ni un minut més a l'hospital, que la gent vacunada s'estava contagiant i que la situació tornava a ser molt seriosa. Ens vam acomiadar enmig de les seves exhortacions.

En tornar a la sentència, vaig tornar a limitació, restricció i suspensió, i vaig trobar també el concepte cessació. Encara que ja sabia el resultat final -la declaració d'inconstitucionalitat de l'article 7 de l'estat d'alarma perquè, segons va fonamentar la vicepresidenta del Tribunal Constitucional durant la seva intervenció el dimecres 14, a Espanya "estem com en el moment de l'incendi del Reichtag" -Alemanya, febrer de 1933-, vaig reprendre la lectura amb paciència. Vaig veure que les mesures adoptades i fins i tot la declaració de l'estat d'alarma -pel govern espanyol i el Congrés- els semblava bé als sis magistrats que formaven la majoria. I fins i tot assenyalaven la proporcionalitat d'aquestes mesures.

En cap paràgraf, fins a arribar a la pàgina 80, vaig trobar una descripció d'excessos contra els drets fonamentals dels ciutadans a l'empara de l'estat d'alarma vigent entre el 14 de març i el 21 de juny -aquest és el període analitzat en el primer recurs de Vox-; més aviat tot es considera proporcional. Però, en canvi, a la pàgina 48 vaig saber quin era l'objectiu de la majoria en definir la "naturalesa" del debat. "Serveix exclusivament a la funció monofilàctica o de depuració de l'ordenament jurídic de lleis inconstitucionals encarregades a aquest tribunal". Què és això de funció monofilàctica? La majoria creu que ha de definir el dret objectiu i no la qüestió concreta, que en aquest cas enfronta les parts del procés, Vox i l'Advocacia de l'Estat. La depuració, doncs, era l'objectiu.

La sentència diu que era lògic, natural, que s'optés per l'estat d'alarma, perquè aquesta llei preveu les epidèmies i les crisis sanitàries, mentre que l'estat d'excepció no ho fa. Elemental, estimat Watson! Però els sis magistrats ho senten: suspenen el govern espanyol i el Congrés i donen la raó a Vox, que va formar part de la majoria que va donar suport a l'estat d'alarma.

Tot és qüestió de gustos, acostuma a dir-se. Però els magistrats de la majoria utilitzen el seu dret fonamental d'interpretació per consagrar, com escriu el magistrat emèrit del Tribunal Suprem Perfecto Andrés Ibañez, com a "gravíssimament il·legítima l'opció legal [estat d'alarma] dotada de millor justificació tant en filologia com en dret, i més que justificada en la pràctica".

Oposició

Els vots particulars -a part del contundent i ja conegut del magistrat Cándido Conde-Pumpido- es van fer tots públics dilluns a la nit amb l'excepció del de Juan Antonio Xiol. El magistrat de dretes Andrés Ollero va definir per escrit la ponència del magistrat Pedro González Trevijano, després de la primera deliberació el juny passat, com una ximpleria que havia arribat a l'extrem durant la pandèmia. En el vot particular modera la seva posició i s'oblida de la ximpleria.

Però Ollero ha tingut l'astúcia d'unir ximpleria i política, sense dir-ho. Una ximpleria al servei d'una política. Perquè com també afirmava Andrés Ibáñez, aquesta sentència, "almenys objectivament", s'ha situat al costat d'unes dretes que, amb insolidaritat manifesta, no han fet més contribució a la sortida del tremend estat de coses que la d'un descarat "obstruccionisme oportunista".

Al tornar de l'hospital i reflexionar sobre l'exhortació del meu intensivista davant la gravetat que recobra el coronavirus no vaig poder deixar de valorar la sang freda necessària per dictar sentències com aquesta d'esquena a la realitat social que proclama com a necessària el Codi Civil.

stats