Anticipar desgràcies i no fer-hi res

UNA DE LES PROVES de la intel·ligència humana, i una de les principals diferències amb altres espècies, és la capacitat de predir i projectar i imaginar el futur. El periodisme viu o beu entre altres coses d’informes que anticipen la demografia, els riscos mèdics, el medi ambient, la vulnerabilitat... Moltes de les desgràcies que tindrem d’aquí vint anys ja les coneixem ara. Aquesta setmana mateix l’informe de la Creu Roja descriu el perill imminent d’exclusió del col·lectiu de majors de 45 anys, i el pronòstic a vint anys és demolidor i alarmant. Ho publiquem, ho lamentem. I què més? Passa a la llista de drames anunciats per una situació econòmica destructora. Sabem també com perillen les pensions, la urgència d’energies renovables, de la mateixa manera que sabíem que la bombolla immobiliària petaria. Les polítiques d’austeritat estan deixant resultats dramàtics que ja van ser anunciats amb precisió. Mai havíem tingut tanta informació, probablement mai havíem tingut tan ben descrits els obstacles que ens trobarem, i anem acceptant resignadament que no s’hi faci res, o que no es faci suficient. Si em deixen triar si vull conèixer una desgràcia que tindré d’aquí 20 anys, ho tinc claríssim: si saber-ho em permet canviar la història, endavant. I si no hi puc fer res, no cal, això m’afegirà angoixa i patiment anticipat i estèril. Patim una allau de previsions negatives que no acompanyem de plans, de solucions. Coneixem destins i no els reconduïm. La conclusió sembla lògica: això ha de portar per força a la desmotivació, a un determinisme malaltís. El perill d’anticipar perills és altíssim si no ho aprofitem per combatre’ls. Seria gairebé una tortura informativa. Toca, doncs, reaccionar.