Casaldàliga: de les botes als peus nus
Dilluns l’Andrés Iniesta del Crackòvia ens recordava que tot seguit a TV3 començava Descalç sobre la terra vermella. Coordinació absoluta. I encetàvem la versió televisiva de la vida de Pere Casaldàliga, que suposa una producció catalana que amplia l’horitzó dels paisatges que acostumem a veure en pantalla. Per fi un pla general com Déu mana! S’agraeix aquesta factura cinematogràfica i una posada en escena generosa, on els plans generals són realment importants i transcendents. El paisatge en la seva plenitud com a transmissor d’emocions. Una producció ambiciosa i impactant: magnífics els plans dels poblats indis o de l’omnipresent riu Araguaia.
Les minisèries biogràfiques acostumen a caure en l’error de retratar tant el personatge i els fets reals que perden l’interès de l’argument en si. El guió va a remolc de la transcendència del protagonista i les seves circumstàncies en comptes de fer un relat que enganxi. A Descalç per la terra vermella això no passa: hi ha un equilibri molt ben gestionat entre la biografia i l’interès narratiu. Molt ben engalzades també les històries d’amor i les escenes de sexe (sembla que la coproducció brasilera ha ajudat a apujar el to) per potenciar l’atractiu del guió. Eduard Fernández afronta amb èxit un repte dificilíssim: aconseguir una bona interpretació i no pas una imitació del personatge. Fantàstic el seu llenguatge corporal, que proporciona el difícil joc entre la convicció i la contenció que transmetia Casaldàliga. La convenció de doblar tota la sèrie al català és una opció comprensible tenint en compte que l’hiperrealisme era complex audiovisualment i inútil en essència argumental. Ara bé, posar al Josué la identificable i tan singular veu d’Eduard Farel·lo distancia l’espectador del relat. Passes a fixar-te en el doblatge en comptes d’endinsar-te en la història.
A nivell de guió és un encert construir la trama a base de flash backs a partir de la conversa de Casaldàliga amb Ratzinger. I aconseguir l’harmonia entre la paraula (el bisbe és un home de frases) i la potència del llenguatge visual. Moltes de les emocions, sensacions, atmosferes... es transmeten a través de la mirada sense que calgui l’ús de la paraula. Impressionant l’austeritat verbal en l’escena en què un home apunta Casaldàliga amb una pistola davant del silenciós espant de la germana Irene. Això és tele ben feta. Quan fan treballar els ulls i el cervell i no pas les orelles. Meravellós el bonic subtext simbòlic; com quan a l’inici del primer capítol veiem Casaldàliga cordant-se les botes militars per moure’s pel Vaticà, en contrast amb el calçat que portarà a São Félix: cada vegada els peus més nus. De les sabates de cordons a les sandàlies, fins a acabar descalç sobre la terra vermella, com promet el títol. Preciosa simbologia de l’arrelament a un territori.
