Els nostres pares o avis van viure en una Catalunya més pobra, però veient fotos familiars sovint tinc la impressió que anaven més ben vestits que nosaltres. Que la roba els esqueia més. És impossible veure un capítol de Mad men o de Tiempo entre costuras i no comentar l’elegància dels personatges, inclosos oficinistes i secretàries. Potser perquè la mare, la modista o el sastre donaven a la roba el toc que l’adaptava al cos. Ara tenim molta més roba, però és el cos el que s’ha d’adaptar a la peça i sembla que personalitzar la roba sigui posar el teu nom a la samarreta. Que es tornin a vendre màquines de cosir o que reapareguin rètols anunciant que es fan vores és interessant. Sobretot a l’estiu, quan els carrers semblen una simple continuació de la platja i el xiringuito.
