Fins i tot estant-hi a pocs metres, res no sembla indicar que el camp de blat de moro que hi ha al costat de la masia Esperança de Castellserà (Urgell) no sigui un camp normal. Cal entrar-hi per comprovar que inclou un grapat de camins que conformen un curiós laberint. Com que el blat de moro creix fins als 2,5 metres d'alçada, el visitant no veu res més que aquesta planta herbàcia al seu voltant. I, esclar, es perd amb gran facilitat.
"Fa anys que em rondava pel cap fer un laberint de blat de moro. La meva dona em deia que no el fes, que no tindria èxit, i jo ho anava ajornant. Però l'any 2005 vaig tirar pel dret i des de llavors l'he fet cada any. Vaig començar fent-lo de mitja hectàrea. Ara ja és de tres hectàrees i uns dos quilòmetres de camins", diu Antoni Perera. Abans de tallar el blat de moro per fer els camins, l'Antoni fa el dibuix. "Cada any és diferent, de manera que el visitant, si torna l'any següent, fa un nou recorregut", explica Perera, i remarca que la collita no es perd: "Del blat de moro del camp del laberint se'n fa pinso". "Gràcies als visitants he anat sabent que de laberints de blat de moro n'hi ha força a França, a Alemanya i als Estats Units. Però que jo sàpiga a Catalunya no n'hi ha cap més", afegeix Perera.
"La sensació d'estar perdut dins un camp de blat de moro fins fa poc només la coneixien els pagesos que hi han d'accedir per poder regar", subratlla Perera. I explica que "al cap de dues hores, si no se'n surten, la major part dels visitants es comencen a angoixar". En força ocasions l'Antoni ha de pujar al mirador de fusta de sis metres d'alçada que hi ha al costat del camp o bé anar donant indicacions per telèfon per guiar cap a la sortida algú que s'ha perdut completament. En alguns casos, no té més remei que anar-lo a buscar.
"Al laberint també s'hi fan comiats de solter: el noi el posen a l'entrada i la noia a la sortida... i a veure si es troben", explica Perera, que anys enrere es dedicava a fer de transportista, i cansat de fer quilòmetres damunt l'asfalt va abandonar el camió i va posar-se a fer de pagès. A més d'haver de trobar la sortida, aquest laberint, que forma part de les activitats que promou Castells de Lleida, té un altre al·licient: qui el visita ha de compondre una frase amb les paraules que hi ha escampades pels camins. A més, aquest any hi ha un minitrivial amb preguntes sobre els animals.
Estratègies per sortir
"Vaig anar-hi amb un grup nombrós, cosa que ens va permetre crear agrupacions de tota mena: de joves amb xics, d'àvies amb néts, de parelletes amb pressa per perdre's..", explica Xavier Andreu. "M'ho vaig passar molt bé perdent-m'hi a dins. El laberint és realment gran i enrevessat i t'hi extravies, però el que va fer que m'ho passés millor va ser haver de recordar les estratègies antigament llegides per trobar la sortida: quan ets ben endins, clarament perdut, cal començar a caminar en sentit antihorari i, en el moment de trobar-te davant d'una disjuntiva de camins, agafar sempre el que estigui més a la dreta; si aquest camí, més endavant, quedés tancat, cal tornar enrere i agafar el següent a la dreta. Fent això d'una manera sistemàtica, aconsegueixes sortir de qualsevol laberint, per embolicat que sigui, sense haver de pensar gaire ni reconèixer cruïlles enganyoses. Funciona exactament igual si el sentit de gir és horari i l'opció de tria de camí és a l'esquerra", diu Andreu, que recomana aprofitar el dia per visitar l'estany d'Ivars i Vila-sana, a pocs quilòmetres de Castellserà. "A cap altre lloc de casa nostra he pogut identificar tantes espècies d'avifauna diferents en un espai físic i temporal tan limitat".
Sergi Hervàs visita aquest singular laberint cada any amb la família. I és partidari de fer-ho de nit, quan no hi ha referències per orientar-se. A més, hi fa més fresca i això a l'estiu s'agraeix molt. "A la nit et toquen les fulles i sembla que el camí cada vegada sigui més estret", explica. A alguns visitants nocturns de seguida els vénen a la memòria escenes de la pel·lícula de terror Los chicos del maíz , de Fritz Kiersch. Sergi Hervàs recomana anar-hi quan té lloc la Nit del Terror, "que fa por de veritat!"
